Coses clares

Com en tantes altres qüestions, tinc molts de dubtes pel que fa a la política, de manera específica respecte als fets esdevinguts a Catalunya d’un any ençà: tot i que ens podríem remuntar més enllà, posem-hi que des del 6 i i 7 de setembre del 2017, en què van aprovar-se, respectivament, la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Em consta que no soc l’única dubitativa, però també que hi ha molta gent que sembla tenir clar què s’hauria d’haver fet o què no s’hauria d’haver fet en dates i moments clau de la història recent del país. I, evidentment, que també té molt clar què s’hauria de fer i què no. Això, des de les diferents posicions. Jo, en canvi, tinc molts de dubtes; tanmateix, sense dir-ne certeses, encara tinc tres o quatre coses prou clares.

Una cosa que tinc clara és que el Parlament de Catalunya hauria de tenir la sobirania (i si no la té, vet aquí el problema) per aprovar lleis com les esmentades i que, en tot cas, té la legitimitat per convocar referèndums, com ara el d’autodeterminació. Una altra és que l’1 d’octubre és van posar les urnes per a tothom i no només per als independentistes, de manera que el fet de no votar-hi representa una manca de respecte vers les institucions catalanes de la qual excloc els abstencionistes en general. També tinc clar que la violència policial de l’1 d’octubre demostra que l’Estat espanyol ha respost amb una repressió que, a més, ha justificat amb els arguments dels torturadors: “Ens heu obligat a fer-ho.” I que els presos polítics són ostatges d’aquest mateix Estat que no només no haurien d’estar en presó preventiva: no hi haurien d’haver entrat mai. Tampoc han de tenir un judici just perquè no haurien de ser jutjats. Fins i tot tinc claríssim que no és el mateix exercir la llibertat d’expressió que impedir-la o destruir les seves manifestacions. I que és una vergonya moral voler (volent-lo guanyar així) que el teu enemic polític sigui a la presó. O consentir-ho. Però és que encara tinc més clar que els ciutadans tenim tot el dret de no acceptar les actuacions i les sentències judicials que considerem injustes. I, en conseqüència, protestar-hi en contra, perquè la desobediència civil no és només un dret, sinó un deure que, exercit sense violència, ens dignifica. Quasi tota la resta ho tinc confús, però encara hi ha un parell o tres de coses més que, inesperadament, també tinc clares.