El comodí de Catalunya

Quan manca només una setmana per a la constitució de la mesa del Parlament, a Andalusia el més calent és a l’aigüera. En la seva línia habitual de màrqueting buit, Cs i el PP van decidir negociar només entre ells quan és obvi, perquè no tenen majoria, que necessitaven els vots d’un tercer partit. El problema és que en aquesta equació hi ha entrat Vox, hi ha entrat l’extrema dreta amb veu pròpia i no, com fins ara, dins dels dos partits de la dreta nacionalista espanyola. I si això ha fet encallar l’elecció de la mesa, pot passar el mateix en la tria del nou govern autonòmic. O no, si finalment no fan cas dels advertiments que venen d’Europa i pacten amb Vox. En tot cas, tot plegat es resoldrà en els pròxims mesos o els andalusos estaran abocats a unes noves eleccions.

L’entrada de Vox al Parlament andalús, però, ha encès les alarmes a les seus de la resta de partits, sobretot en les dues formacions que s’han repartit el poder històricament a l’Estat espanyol, el PSOE i el PP. Tant que, fins i tot, el dia 2 de desembre, abans de saber-se els resultats, a Madrid s’especulava amb un pacte entre Pedro Sánchez i Pablo Casado per convocar eleccions generals en el cas que Vox entrés amb un o dos diputats amb l’objectiu de barrar-li el pas. Però en va treure 12 i ara la por s’ha instal·lat en les seus dels dos partits, no pas pel que representa la ultradreta, amb la qual han conviscut d’una manera o altra, sinó per la pèrdua de poder que suposa.

I aquesta por s’ha accentuat pel fet que només, d’entrada, Catalunya, Andalusia, el País Basc i Galícia no han de votar el pròxim 26 de maig, data en què, a més, hi ha municipals i europees, si no és que Sánchez hi fa coincidir també les espanyoles. Davant aquesta situació, els polítics del PSOE i del PP han posat sobre la taula el comodí habitual: Catalunya. Els barons socialistes han coincidit amb el PP a demanar la il·legalització dels partits independentistes i l’aplicació del 155, i els populars, vist que tots defensen el mateix, han aprofundit en els insults. Tot plegat, habitual en els darrers temps, habitual en uns polítics mancats de propostes per frenar l’extrema dreta amb la qual coquetegen.