Transfusió

Per Tots Sants els vaig parlar d’un entrebanc de salut que em va mantenir uns dies a l’hospital i uns quants més absent d’aquest espai del diari. Després el vaig recuperar. Avui és 10 de gener del 2020. Vaig deixar d’escriure de nou el 22 de desembre. Altres anys he fet una pausa per Nadal. Mai tan llarga. Han estat més que unes vacances convencionals. M’he receptat repòs. L’entrebanc ha tingut conseqüències sobre el cos i ha generat també cabòries que no volia compartir. Sembla que responc a la medicació. El metge de capçalera, el meu cosí Carles, diu que el procés acabarà bé. La metgessa que em porta –excel·lent, com tot el personal hospitalari– també es veu optimista. Amb aquestes perspectives torno al meu lloc al diari. Hem quedat amb la direcció que per no tibar la corda només escriuré tres dies a la setmana, i no sis com abans. De divendres a diumenge. Avui és divendres. Bon dia i bon any. Han passat bé les festes? Jo, amb gran intensitat i com mai, amb familiars i amics i dos nets acabats d’estrenar.

De tant en tant, més vegades que no voldria, he hagut de rebre transfusions de sang a l’hospital. Una murga. Un agraïment als donants. No saben com hi penso, en l’anonimat on es mantenen. Un dia que era assegut a la cadira deglutint el gota a gota per via venosa directa al braç, l’home del meu costat, que es trobava en la mateixa situació, em va dir: “Per mi que barregen un estimulant a la sang que ens subministren perquè, en acabat, veig el món i les persones que l’habiten amb més optimisme.” Hi vaig rumiar. Em sembla que la sang nova ja és prou beneficiosa i no necessita additius. Arribem a l’hospital molt aixafats. Aquest mateix senyor va rebre aquell dia la visita de la dona i el fill. El fill sumava uns quaranta anys. Es va acostar al pare amb les mans a la butxaca i li va dir, entre imperiós i impacient: “Bueno, què?” La dona li va preguntar amb el mateix to: “Jo ja he comprat el pa; quan calcules que vindràs a dinar?” “No ho sé, m’acaben de connectar la segona bossa; compteu unes dues hores.” L’ambient no era agradable. Per suavitzar-lo l’home va preguntar al fill una cosa que no vaig sentir però que es referia a un negoci. “Ara m’ho preguntes? No podries esperar a passat festes?” “M’ha fet il·lusió saber-ho.” Va intervenir la dona: “Doncs ja veus la il·lusió que li ha fet, a ell.” Mare i fill van dir adeu, i se’n van anar com dos personatges foscos de Pirandello, buscant autor o buscant qui sap què. La sala on érem reunits altres receptors de fluids diversos va quedar en silenci. Una auxiliar ens va oferir uns sucs de fruita per entonar-nos. El de pinya em va anar bé. Una infermera ens va preguntar: “Esteu bé?” El senyor del meu costat va ser l’únic a respondre: “On estaria millor que aquí?”