El camí que mor a la Devesa

Sovint, o millor dit, gairebé sempre, arribo a Girona pel camí del sud. El que neix a Mas Gri i mor a la Devesa.

Des d’antic ha estat l’entrada menys bonica de la ciutat. No té res a fer contra la postal que se t’obre als ulls si vens pel nord, on et reben els dos campanars acotxats pel riu i el Barri Vell. “L’entrada menys bonica”, en canvi, sempre ha fet angúnia. Durant massa anys ha estat una rastellera de naus industrials, voreres degradades, vells locals tancats i un trànsit impossible. Una amalgama de petits desastres cronificats que no configuraven precisament la millor carta de presentació d’una capital de comarques.

Des de fa uns mesos, aquesta impressió desplaent ha començat a evolucionar, o almenys així ho sembla, en una transformació que té com a protagonista principal la construcció de la gran mola de la nova Clínica Girona. A més del contundent cos del futur centre sanitari –no entraré en judicis arquitectònics o estètics, no tinc prou formació–, es dedueix que els entorns del complex quedaran endreçats, amb voravies modernes, amb un bon asfaltat, amb places, edificis i equipaments nous de trinca. I que, ben aviat, quan entrem pel sud, ho farem resseguint una via renovada, digna del segle XXI.

Esperant tota aquesta revolució urbanística que se’ns promet, em ve al cap l’altra Clínica Girona, l’antiga, que aviat deixarà el centre de la ciutat. Amb ella, com amb el Trueta, hi tinc una relació gairebé humana, d’amor i odi. Perquè m’hi ha nascut família, perquè se m’hi ha mort família. Perquè hi he passat hores, dies i nits. Hi he corregut a urgències i hi he portat rams de flors. I accepto, resignada, que tot això canviarà, com d’aquí a uns anys –esperem que pocs– canviarà amb el Trueta. Són dos símbols que, els que ja tenim una edat, identifiquem amb instants essencials de la nostra memòria. Semblava que no marxarien mai i això ens permetia tenir la falsa sensació de que res canviaria, que res no es mouria mai d’on és.

Però sí que canvia. I no ens ha de fer por, que el canvi és bo si es fa bé. La porta que es dibuixa al sud és una excusa perfecte, una gran oportunitat, per provocar canvis en tota aquesta via que neix a Mas Gri. Urbanistes, comerciants i sobretot veïns haurien de posar-se a treballar per fer que el camí que mor, i que ara llangueix, fins a la Devesa es converteixi en una avinguda plena de vida.