Cavall Fort

Aquests dies, arran dels 60 anys de Cavall Fort, no he pogut evitar sentir una punxada de nostàlgia. De la infantesa, és clar, i també dels bons moments que ens van fer passar a tota una generació de boomers les trepidants històries i aventures d’en Jan i Trencapins, dels barrufets, d’en Jep i Fidel... Una mítica revista infantil amb col·laboradors –escriptors i il·lustradors gràfics– d’un altíssim nivell. La llista seria llarga de fer, sobretot perquè durant tots aquests anys no ha deixat d’anar incorporant noves firmes i d’adaptar-se al públic de cada moment, tot i que per mi Cavall Fort no seria el mateix sense els dibuixos d’en Llucià i, sobretot, d’en Cesc, amb la seva tendra ironia i afinada mirada social. Els Cavall Fort, enquadernats o encara en piles lligades amb cordill, formen part de la meva biblioteca infantil, al costat dels Tintins i dels llibres de La Galera que ens van acompanyar durant l’EGB. Ja sabem, però, que la nostàlgia és una nebulosa i que en la subscripció al Cavall Fort hi havia un ferm propòsit, un acte de resistència de pares i avis per eixamplar la presència del català a les nostres vides, per preservar i llegar-nos l’idioma perseguit amb fúria pel franquisme amb un producte modern i de qualitat. Avui és un recordatori que amb el català no podem abaixar mai la guàrdia.