No han condemnat el franquisme

No han con­dem­nat el fran­quisme i pot­ser per això pen­sen que les bes­ti­e­ses els sur­ten gra­tis o, encara pit­jor, omplen de vots el seu cabàs, bes­ti­e­ses com ara pro­cla­mar al Senat que els fona­ments de la llei de l’habi­tatge s’aixe­quen sobre les cen­dres de l’atemp­tat d’Hiper­cor. No han con­dem­nat el fran­quisme –per què cal fer-ho si va ser una època d’extra­or­dinària pla­ci­desa segons Mayor Oreja?–, tot i que quan els convé diuen que sí i no en par­lem més, dei­xem de banda aquesta mania de l’esquerra de remoure tom­bes i tirar-se ossos pel cap (Aznar, 2007), las bata­lli­tas del abu­elo i les fos­ses de no sé qui (Casado, 2015) i les batus­ses dels nos­tres avis i besa­vis (repe­teix Feijóo el 2022). Per què diuen que sí? Perquè el novem­bre del 2002 el PP va pre­sen­tar al Congrés una pro­po­sició no de llei sense debat en el ple i amb un text ambigu i adap­tat a la seva par­ti­cu­lar inter­pre­tació dels fets. Tex­tu­al­ment: “Ningú pot sen­tir-se legi­ti­mat, com va pas­sar en el pas­sat, per uti­lit­zar la violència per impo­sar les seves con­vic­ci­ons i esta­blir règims tota­li­ta­ris con­tra­ris a la lli­ber­tat i a la dig­ni­tat de tots els ciu­ta­dans, la qual cosa mereix el rebuig de la nos­tra soci­e­tat.” Sí, però no. Vegin que el nom de Franco no apa­reix enlloc, de manera que la repro­vació es repar­teix a parts iguals entre els qui van fer un cop d’estat i els que es van veure forçats a defen­sar-se’n i això és degut, posem-hi les mans al foc, al fet que són des­cen­dents biològics i/o polítics d’aquells avis que van coman­dar el bàndol vic­toriós i ja els va bé simu­lar una per­versa con­fusió entre justícia i revenja. Trobo ben natu­ral que els que man­te­nen Franco viu tam­poc no dei­xin morir ETA com a reen­car­nació de tota alter­na­tiva als seus plan­te­ja­ments. Pur espe­rit democràtic.