Keep calm
Promeses
“Tothom pot ser ric en promeses.” Ho escrivia el poeta Ovidi a l’Art amatòria, que era el tutorial, que se’n diria ara, el llibre-guia sobre com s’havia de lligar a la Roma de l’època. I apuntava que la paraula no es pot donar a la lleugera, que anar fent promeses d’amor a tort i a dret, sense calcular cost i sacrifici, no acaba mai bé. I ja se sap que l’amor és un camp de promeses
Tots fem promeses, tothom en fa, els enamorats, els fills, els pares, els polítics, la ciència, la medicina. La filosofa Marina Garcés compleix la promesa de plantejar-nos qüestions per entendre aquest present de promeses. Acaba de publicar a Anagrama El temps de la promesa, que arrenca de la Biennal del Pensament de l’any passat, on demanava a un miler d’adolescents, joves promeses, no pel mòbil a les aules (aquest debat ha agafat més volada aquests dies gràcies als xats dels mòbils dels pares), sinó per quina era l’última promesa que els havien fet o quina era l’última que havien fet. Promeses per parlar de futur, perquè als joves els anem dient que són una generació sense perspectives de futur, aquest “temps de l’accident” que diu Garcés, on l’imprevist, l’angoixa, la crisi, la desfeta refermen la nostra condició pòstuma. I quin futur hi ha si no hi ha promeses? O sense futur, n’hi pot haver, de promeses?
I tots plegats entrem en el joc de saber que pot ser que no es compleixin, les promeses, ja neixen amb aquesta incertesa. Marina Garcés també fa referència a La promesa de Friedrich Dürrenmatt, una novel·la que passa en un poblet suís i on un policia promet als pares d’una jove assassinada que trobarà el culpable de la mort. Una promesa sobtada, sobrevinguda; potser hem d’anar avançant entre les que fem de cor i les que fem de manera imprevista, aquests compromisos que anem adquirint sense saber per què. Marina Garcés també esmenta Nietzsche i la Genealogia de la moral, on el filòsof alemany ja es preguntava d’on ve la idea que l’ésser humà pot i ha de respondre de les seves accions. Vet-ho aquí.