Tribuna
Hora d’enretirar-se
No hi ha dubte que els mals resultats de JxCat, ERC i la CUP en el darrer cicle electoral són conseqüència de l’abstenció d’una part significativa dels votants independentistes. El primer avís el van rebre en les municipals del 2023 (350.000 vots menys); el segon, en les espanyoles del mateix 2023 (690.000 menys); el tercer, en les catalanes del 2024 (850.000 menys), i el quart, en les europees també d’aquest 2024 (925.000 menys). El cas, però, és que cap dels partits no fa l’efecte que es vulgui donar per al·ludit i, mentre pugui continuar remenant les cireres d’una manera o altra, fa com aquell qui sent ploure. Això no vol dir que l’abstenció no serveixi de res. Serveix, i els ha fet molt mal. En aquest període han perdut molts vots i molts escons, molta representació, i, a causa d’això, moltes cadires i menjadores i, sobretot, molts ingressos. Però pel que sembla encara no n’hi ha prou i caldrà continuar-hi insistint fins que entenguin que el problema no són els abstencionistes que no els voten, sinó ells que són incapaços de donar-los una resposta satisfactòria.
Una de les conseqüències més visibles d’aquest escenari és que, per primera vegada des del 1984, el bloc nacionalista ha quedat sense majoria al Parlament. En comparació amb les eleccions catalanes del 2017 –les dades de les del 2021 són poc fiables pel fet que es van dur a terme en plena pandèmia de la covid–, si en les d’aquest 2024 els abstencionistes haguessin anat a votar és obvi que els haurien donat la majoria. Però si no ha estat així és perquè els votants han sentit que no només no els representen, sinó que durant tot aquest temps que han agafat la bandera de la independència per raons purament tàctiques els han pres el pèl. JxCat, ERC i la CUP es limiten a culpar qui s’ha quedat a casa dels mals que els afligeixen en lloc de preguntar-se per què ha passat, amb un Carles Puigdemont que s’aferra a la possibilitat de ser investit de nou president de la Generalitat al preu que sigui mentre se surti amb la seva i amb un Oriol Junqueras que se n’ha anat per poder tornar, però que els seus mateixos ja li han dit que no cal que ho faci. Talment agafats com un ferro roent a la cadira de les escorrialles del poder autonòmic, esperant asseguts una amnistia que la prevaricadora judicatura espanyola ha deixat clar que no els concedirà mai.
Ells dos, i tots els responsables de l’ensulsiada del 2017 que encara no s’han apartat de la primera línia de la política, són els taps que impedeixen que els seus partits s’adonin del que està passant realment, que es regenerin i que sorgeixin nous lideratges que no en siguin deutors i, completament desvinculats d’ells, que tinguin la capacitat de tornar a connectar amb l’electorat que tant han defraudat. O això, o deixar pas a altres forces polítiques i a altres dirigents que, també sense ser-ne deutors, agafin el relleu i recuperin la confiança dels votants desenganyats i farts d’unes formacions que els han enredat i traït. L’elector independentista no ha deixat mai de ser-hi des que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut destapa el 2010 la caixa dels trons de la desafecció de Catalunya envers Espanya, i si en cada elecció l’abstenció d’aquest votant creix és perquè JxCat, ERC i la CUP han deixat de representar-lo i, en lloc de rectificar, cada dia fan més gran la distància que els separa.
La crítica val per als líders d’aquests partits catalans, però també dels espanyols, que expressament confonen la pèrdua de la majoria amb un retrocés de l’independentisme, com fa Pedro Sánchez quan es penja la medalla d’haver-lo domesticat i d’haver curat la fractura que diu que va provocar. Res més lluny de la realitat. L’independentisme, malgrat tots plegats i a desgrat dels d’aquí i dels d’allà, hi continua sent, a dins de les urnes o a fora, però hi és, no se n’ha anat enlloc. I si s’ha de tornar a fer sentir, en el supòsit que forcin la repetició de les eleccions catalanes del 12 de maig, que ningú no dubti que ho farà amb un nou i sonor cinquè avís que aquesta vegada els reportarà la pèrdua de més d’un milió de vots.
I és que en aquesta gran comèdia en què tots han participat del 2017 ençà ha arribat el moment d’abaixar el teló. Abans, però, cal que els principals protagonistes i els que han mogut els fils entre bastidors surtin discretament d’escena. És hora de fer mutis, de plegar, de retirar-se, d’“enretirar-se” com deia Jordi Pujol, i de deixar de fer nosa.