Opinió

Lletra petita

‘Musho ruso en Rusia’

“Se sabia que la trama russa del procés era un acudit; el problema és que l’estat de dret es pugui permetre tanta comèdia i tant botxí fent de jutge

A l’enyo­rat Euge­nio li hau­ria cos­tat un glop de whisky i pot­ser un parell de cala­des del cigar­ret uti­lit­zar el cas Vol­hov sobre la trama russa del procés, per impro­vi­sar una versió del cèlebre acu­dit del rus i l’andalús al Trans­si­berià. Hi sor­ti­rien cons­pi­ra­ci­ons, espies, el Krem­lin, crip­to­mo­ne­des, hackers, Putin i molts sol­dats rus­sos, pel cap baix uns 10.000... Matèria pri­mera per pro­vo­car riu­res n’hi hau­ria per donar i ven­dre. Musho ruso en Rusia! Malau­ra­da­ment, la rea­li­tat supera la ficció, o l’acu­dit, perquè el cas Vol­hov ha tin­gut sis anys de corda abans que el sis­tema judi­cial hagi estat capaç de tan­car-lo (al ter­cer intent) i de posar en evidència Joaquín Aguirre, titu­lar del jut­jat d’ins­trucció número 1 de Bar­ce­lona, que li ha allar­gat la vida més enllà dels fets, les lleis, l’estat de dret i fins i tot les reso­lu­ci­ons d’instàncies supe­ri­ors. Pri­mer va ser un dels ins­truc­tors mediàtics de l’Audi­en­cia Naci­o­nal, Manuel García Cas­tellón, que es va pas­sar el 2018 inves­ti­gant sota secret de sumari si hi havia alguna pos­si­bi­li­tat de trin­car l’inde­pen­den­tisme català també –ancha es Cas­ti­lla– per bus­car suport mili­tar d’una potència estran­gera con­tra Espa­nya. Un any després, va tan­car la car­peta i Aguirre, que s’estava fent a sobre les impu­ta­ci­ons, la va reflo­tar. A falta de tall, la causa es va man­te­nir viva només amb guar­nició i pròrro­gues de la ins­trucció injus­ti­fi­ca­bles, fins que el juny pas­sat (2024) l’Audi­en­cia li va orde­nar anar a judici o arxi­var el cas. Aguirre es va pas­sar l’ordre per l’entre­cuix, va can­viar el nom a la car­peta i es va pen­jar la meda­lla de jutge patriòtic con­tra l’amnis­tia del pre­si­dent Puig­de­mont amb una acu­sació d’altra traïció. Sis mesos després l’Audi­en­cia li ordena tan­car el cas i li toca una mica el crostó, tot ple­gat res que li amar­gui la jubi­lació. Però, ara que ja hem rigut l’acu­dit i el ridícul, quina cre­di­bi­li­tat té un tipus ves­tit amb toga que pre­jutja, fa inves­ti­ga­ci­ons pros­pec­ti­ves i posa filies, fòbies i opi­ni­ons per sobre dels fets, la llei i l’estat de dret? Quin rigor tenen els altres casos que ins­tru­eix o ha ins­truït? Quina mena d’estat de dret es pot per­me­tre tanta comèdia, tant botxí fent de jutge i tanta justícia patriòtica –o de cla­ve­guera– fabri­cant acu­sa­ci­ons de ter­ro­risme, alta traïció, rebel·lió o mal­ver­sació sense vera­ci­tat i sobre­tot sense càstig?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia