Jordi Pujiula

A Olot i la Gar­rotxa el tro­ba­rem a fal­tar espe­ci­al­ment. Era un autèntic refe­rent cul­tu­ral i ami­cal, un home pla­ner, obert i tole­rant, com­pren­siu, tran­quil i, sobre­tot, tran­quil·lit­za­dor. Ens vam conèixer fa molts anys, però ens vam trac­tar força més durant una època (1995-1998) quan, amb ell i en Domènec Moli, escrivíem a sis mans el lli­bre sobre un altre gran amic pin­tor, que signa els seus qua­dres “Cla­pera Mayà d'Olot”.

Alguna vegada havíem par­lat de psi­quia­tria i també en aquest camp sem­pre vaig creure que en Jordi era un gran home: un home agut per des­co­brir quan con­ve­nia, i asse­nyat per cobrir quan calia. L'entorn físic era metàfora del seu món intern: el car­rer de Sant Tomàs, d'Olot, és angost, irre­gu­lar i quasi des­a­per­ce­but. L'entrada a casa seva era petita, dis­creta. L'ascen­sor, estret i mig dis­si­mu­lat dar­rere una paret. El pis, una mica laberíntic i també amb estre­tors. Però quan s'entrava al seu des­patx, apa­rei­xia una gran sala espa­iosa, llu­mi­nosa, ele­gant, amb estan­te­ries ple­nes de lli­bres i una presència humana que ho omplia tot. Amb Jordi Pujiula s'hi podia par­lar de pin­tura, música, tea­tre, lite­ra­tura, història... era un autèntic pou de conei­xe­ment sense fons, i alhora una per­sona que tras­pu­ava sere­nor. Tal com deia el seu nebot en el comiat, que la seva pau sigui sem­pre amb tots els qui el vam conèixer i trac­tar.