El papa equivocat

S'ha armat una gran polèmica entorn del monument al papa Joan Pau II erigit a tocar la Stazione Termini de Roma: una estàtua de bronze en forma de cos humà desproporcionat, amb un cap relativament petit i una còrpora enorme, com la d'una persona obesa, però amb el ventre buit. La roba de la gran sotana arriba pels laterals fins a terra, però pel davant i pel darrere s'aixeca, com inflada pel vent, fins a deixar a sota una mena de cúpula sota la qual els vianants podran trobar-hi aixopluc, acolliment i protecció.

No tinc prou elements per jutjar si l'escultura és bona o dolenta, però és evident que l'autor s'ha equivocat de papa: aquesta imatge benefactora i benèvola no es correspon gens ni mica amb la que hem tingut i tenim del pontífex polonès. En una altra època Wojtyla hauria merescut una estàtua eqüestre. Ara, almenys, hauria de tenir la d'un home poderós, revestit de tots els atributs de l'autoritat. Atleta; nedador; alpinista; actor de teatre; estrella de l'espectacle; líder social; congregador de masses; dogmàtic; inflexible; amb la mà alçada per enardir multituds i amb el dit a punt per renyar Ernesto Cardenal i, amb ell, tots els teòlegs suposadament heterodoxos; màrtir de la fe; predicador de la pau; defensor aferrissat dels drets humans... Però el papa acollidor i protector, el papa integrador i reconciliador, l'home que tenia el cor obert, la còrpora tan ampla com el món i una falda capaç de bressolar tota la humanitat no es deia pas Wojtyla, sinó Roncalli. Tothom sentia al seu costat l'alè d'un amor fraternal, quasi maternal.

Però ara bufen uns altres vents, que han donat aquestes dimensions colossals a Joan Pau II i han arraconat Joan XXIII al magatzem de la història, mal acompanyat per Pius IX, el papa més reaccionari i antimodern dels últims segles. Com si volguessin estrènyer amb una cotilla de reticències i suspicàcies l'amplitud generosa i oberta, cordial i afable del bon papa Joan.