naps i cops
“Maniputa”
L'altre dia les prostitutes de Barcelona es van manifestar per reclamar que no les multin per treballar al carrer. “Maniputa” era el hashtag que proposaven al Twitter les entitats que les atenen i que van canalitzar la protesta. Hi va haver un moment que la maniputa va passar per davant del Liceu, que feia funció al vespre. El grup estrident de les prostitutes –caretes i una cridant “Treu la puta que portes dins!”– va semblar, per un instant, fitar-se amb el grup que esperava per entrar al Liceu. I a l'inrevés. D'aquells grinyols quan dos cossos desavesats a entrar en contacte hi entren. Alguna llei de la física ho deu explicar.
La maniputa davant del Liceu és com una evocació casual d'un grapat de dicotomies d'avui que s'extremen i tiben cada cop més. És dir dicotomia i em vénen al cap tot d'interrogants: hi ha avui prou massa crítica disposada a mullar-se i deixar de mirar-se les coses com si no anessin amb ella? I si es mulla, és per assajar de construir alguna cosa o rabejar-se en el fangar del soroll? O, al contrari, vivim el triomf del políticament correcte, i també de la mimesi, del seguidisme mestretites i el gara-gara eterns? Anselm Turmeda, un frare nascut a Palma cap allà al 1355 i després convertit a l'islamisme, i per sobre de tot un sorneguer irrefrenable, és un bon exemple d'aquestes dues ribes. De fet, va tastar les dues ribes mediterrànies i diuen que la seva conversió és exemple de la crisi espiritual de l'època. Turmeda, que ja hem dit que era un trempat, té una obra anomenada Llibre de tres. Sembla que ara vingui a desmuntar la teoria de la dicotomia, però no. “Tres maneres hi ha d'hòmens: home e homenet e macarrí.” Que un paio de l'edat mitjana s'enfrontés a la seva realitat amb escepticisme i ironia, però s'hi enfrontés i tirés i fes, pot amansir una mica un cert estat d'esperit. Hi havia la maniputa, hi havia una obra al Liceu de no sé quin nom i hi havia qui es mirava, desconcertada, les dues ribes.