Com no ho ha dit mai ningú

Estic escrivint una novel·la. Com em sol passar, des del dia que la vaig començar visc la meva vida en dos nivells, com si habités dues realitats paral·leles. Sí, he dit realitats, perquè mentre escric el món imaginari de la novel·la agafa cos i m'embolica, fins a fer-me creure que els llocs, les persones i els fets són tan reals com els que de veritat ho són. I de vegades, no cal dir-ho, aquesta no-realitat és força més atractiva que la realitat pura. El problema arriba quan la no-realitat s'immisceix en el meu dia a dia i em distreu fins a límits insospitats. Un personatge s'asseu al seient del costat del cotxe mentre jo condueixo i xerra sense parar, explicant-me allò que li va passar quan era petit, que l'ha marcat i és el que el fa actuar d'aquesta determinada manera ara que és un adult. Jo l'escolto atentament perquè la seva història m'interessa i, ai las, m'és imprescindible a l'hora d'escriure la novel·la. I quan me n'adono... ja m'he saltat la sortida de la ronda que em tocava. Un altre dia, un amic m'està parlant de la seva àvia, que viu en una casa vella, amb un jardí que està
una mica abandonat
però que encara és bonic..., ups! L'amic em fa una pregunta –tu què trobes?– que no puc respondre perquè la vergonyosa veritat és que havia deixat d'escoltar-lo. El jardí de casa la seva àvia, que no he vist mai però puc imaginar amb facilitat, “és” el jardí que estava buscant! També hi haurà un banc de ferro rovellat, i una font que ja no raja, i un nesprer malalt. Quan em torno a posar a escriure –jo sola i aïllada davant de l'ordinador– em vénen al cap totes les converses que he seguit a mitges, els moments que he comprat tomàquets en lloc de pomes perquè no estava concentrada en el que feia. I aleshores cal posar-hi ordre. És el moment de la veritat. El
difícil i fascinant moment de la veritat. Com deia Txèkhov: “Intentar l'impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú.” Com deia Stendhal: “Els detalls són el més important en una novel·la.” Com deia Rodoreda: “Dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.” Agraeixo –naturalment– els consells dels grans, però també, aquesta setmana, el suggeriment d'una amiga
que pacientment escolta el meu argument i, amb una bona idea, el desencalla.