Més braç que màniga?

Em fan gràcia tots els economistes que ens expliquen les causes del que ens passa ara. Sense reprimir-se gens ni mica repeteixen un tòpic: “Vam estirar més el braç que la màniga.” No sé a què es refereixen ni a qui es refereixen perquè molts ciutadans no hem demanat un crèdit mai a la vida. I qui el demana és sovint per fer front a les necessitats de la seva empresa o de la seva activitat. Qui va ser el responsable de l'apujada irrefrenable dels pisos, de l'especulació immobiliària: la gent del carrer? No fotem! Molts gàngsters –dels legals– s'han enriquit, s'han endut els calés i ara divideixen les responsabilitats democràticament. Pensa l'estafador que tots estafen com més millor.

Només ens falta que apareguin personatges com Paul Krugman, premi Nobel d'Economia i gasetiller de The New York Times, que va vaticinar que Grècia sortiria de l'euro el mes de juny. La premissa següent és que molts dipòsits d'Espanya i Itàlia fugiran cap a Alemanya, una tesi que els economistes fa anys que remenen. Els teòrics del suposat corralito pretenen comparar la situació del nostre país amb la de l'Argentina, però crec que encara som lluny del grau d'histèria del país sud-americà. Krugman insisteix que si Alemanya no canvia la seva política d'austeritat, l'euro estarà tocat de mort.

Totes aquestes prediccions catastrofistes fan que gent de la professió de Paul Krugman s'assemblin més a la bruixa Lola que a analistes com cal. A Occident, però, no creiem en la màgia ni en els sanadors, però sí en aquests xamans de pacotilla, que venen terror a canvi de mantenir-se en primera línia. S'imaginen un premi Nobel de Medicina especulant sobre una epidèmia?