Radicals lliures

Temps de Batman. S'estrena una nova entrega de la saga creada per Christopher Nolan, la més completa contribució del cinema de masses a la teoria política del poder, entès aquest des de la perspectiva dualista pròpia de la llibertat: el bé i el mal es necessiten. Identificar-los, destriar-los és la nostra responsabilitat. Ser capaços aleshores d'optar pel bé és la substància de la virtut.

El jutge Josep Maria Pijuan ha demanat fiança de responsabilitat civil a un partit polític per la seva presumpta implicació en un delicte de finançament il·legal. Fa unes quantes setmanes hem vist com a la França d'Hollande la policia escorcollava l'apartament de Sarkozy per tal de buscar proves d'haver estat finançat il·legalment en l'astronòmica quantitat de 80.000 euros. La fiança imposada pel jutge Pijuan, que tant ha escandalitzat CDC, supera de llarg els tres milions d'euros. Immediatament s'ha format un guirigall polític, en el qual fins i tot s'ha volgut parlar de la manipulació que els jutges volen fer del relat polític, i de com seria aquesta una operació per desprestigiar el govern de la Generalitat en un moment que sembla, aquesta vegada sí, enfilar el camí cap a la independència a partir del maltractament central de la seva economia. I és ben cert que de tant en tant ens entra un dubte. Recorden la morositat de Juli Solaz (l'anomenat “jutge cargol”?) en aquest mateix assumpte i la seva controvertida decisió de no empresonar els senyors Millet i Montull? No parlem de la guerra plantejada en el Consell General del Poder Judicial entorn dels euros gastats (com tants altres consellers) per Carlos Dívar, venjança per la seva actitud envers el procés contra el jutge Garzón, i que ara han deixat a banda conservadors i progressistes quan han vist perillar el comú estatus per la maquiavèl·lica operació de reforma de Ruiz-Gallardón. Potser la guinda de la politització judicial és el Tribunal Constitucional, però aquesta és quasi bé inevitable amb el model d'elecció, d'elegit i de societat que tenim.

Tanmateix, pensar que el jutge Pijuan forma part d'aquest model resulta de tot menys creïble. Fill de Balaguer, on el seu pare fou notari, Josep Maria Pijuan arribà a l'Audiencia, però l'activitat pròpia de les sales penals no el va acabar de convèncer. Judicis i sentències, quasi bé com un mecanisme industrial de producció, sembla que no van satisfer el seu esperit més aviat inquiet. Se'n tornà a un jutjat d'instrucció de Barcelona, on la investigació és molt més gran. Ell va ser dels primers jutges a fer els judicis i les sentències en català, quan era de veritat anòmal. Respectat en extrem pels aplicadors del dret (siguin advocats, procuradors, secretaris judicials, fiscals o jutges), el comentari que millor el definiria dels que he sentit podria ser que “és un jutge molt fi en la seva feina; seriós”. De jutges així n'hi ha molts a la carrera judicial, són els que menys es veuen, no es dobleguen davant les pressions, perquè l'“amistat íntima o enemistat manifesta” els fa abstenir-se del cas, i en la resta no ha d'existir altra cosa que la justícia cega. Ha arribat el cas Palau a les seves mans. Potser podrien fer com al cas Bankia, enviar-lo a l'Audiencia, a veure si es ventila davant d'“uno de los nuestros”, però no ho crec, i són també raons polítiques: per a molta gent fora de Catalunya (i alguns de dintre) aquesta és una gran oportunitat de dinamitar la imatge del nacionalisme català. Com si en això no fossin iguals convergents, socialistes o populars, i com si no ho haguessin pogut ser també comunistes i altres herbes si ara tinguessin el poder d'altres temps.

Però sempre hi ha individus que ens retornen l'esperança. Com Batman, sense altra força que l'esforç per mantenir-se a la recerca de la virtut, sabent, però, que sense el mal no tindria feina, el jutge Pijuan és, per tots aquests motius, un radical lliure. N'hi ha més. És tasca de la bona premsa trobar-los. I la nostra, seguir-los.