Maleït aquell

La pel·lícula francesa El nom, que aquests dies s'exhibeix a les nostres sales de cinema –i que us recomano sincerament–, m'ha fet tornar a un clàssic de la literatura que tenia oblidat del tot en algun racó de la meva memòria lectora. Es tracta de la novel·la Adolf, de Benjamí Constant, que a la pel·lícula és utilitzada com a excusa per començar a enredar la troca (i déu n'hi do com s'enreda!). Adolf és una història d'amor romàntic, que Benjamí Constant va escriure tot just encetat el segle XIX, inspirant-se en els desassossecs que ell mateix vivia immers en una relació tempestuosa amb la cèlebre Madame de Staël –escriptora, precursora del feminisme, influent intel·lectualment i políticament en la França napoleònica–. El protagonista de la novel·la, Adolf, és un jove que, impacient perquè encara no coneix l'amor, inicia una relació amb una dona força més gran. La passió del jove creix mentre troba obstacles, però defalleix quan el camí s'aplana. Adolf se sent culpable i s'obsedeix per trobar les causes de la seva inconstància. Recordo, doncs, la romàntica història d'amor d'Adolf i Elionor tornant del cinema i, tot d'una, em ve al cap una frase de la novel·la que, coses de l'adolescència, vaig portar durant tot un curs –tercer de BUP? COU?– escrita a la meva carpeta. “Maleït aquell qui, en els primers moments d'una unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha de ser eterna.” D'acord, és una frase molt romàntica, potser massa, però la veritat és que des d'aquella llunyana carpeta d'estudiant, m'ha il·luminat més d'un cop en el terreny sentimental. Quan tenia vint anys em pensava que si un amor era veritable, seria etern. Així, com una regla infal·lible. Ara ja sé que les coses no van necessàriament d'aquesta manera i tanmateix, encara crec que, si en els inicis d'un amor, en el període de l'enamorament, vull dir, no estàs convençut o convençuda que allò durarà per sempre, més val que ho deixis córrer. Dit això, només una curiositat (i potser, segurament, deu ser que estic un pèl obsessionada), però buscant informació sobre Benjamí Constant –que també va ser un pensador polític de primera línia, a més de novel·lista–, trobo aquesta sentència: “La llibertat no és altra cosa que allò que la societat té el dret de fer i que l'estat no té el dret d'impedir.”