L'endemà des de l'ahir

Si ahir va ser un dia històric per a Catalunya, avui és un dia per mirar endavant, però també pot ser un dia per mirar enrere. No es pot conduir un cotxe sense retrovisor; si volem saber on anem, hem de saber d'on venim.

El 24 de setembre de 1976, tot just iniciada la transició democràtica, els responsables del setmanari Presència vam publicar un article editorial titulat “Por a l'autonomia”. Llavors reclamàvem l'autonomia perquè no la teníem. A Madrid feien sonar llavors una música molt semblant a la d'ara: deien que la reivindicació de l'autonomia per a Catalunya entorpia l'accés a la democràcia de la resta de l'Estat. Nosaltres ens expressàvem en uns termes que, malgrat els trenta-nou anys transcorreguts, semblen rabiosament actuals: “L'eterna incomprensió dels fets nacionals no és patrimoni, com molts s'han cregut, del franquisme. Ben al contrari, semblen repetir-se velles situacions que voldríem oblidades, amb la flagrant i greu contradicció que suposa per a les forces democràtiques de Madrid el seu menyspreu a les nostres reivindicacions col·lectives. Recordem que per a tots i cada un dels catalans no són possibles, avui com ahir, la democràcia ni la llibertat sense l'autonomia que garanteix la nostra indispensable plenitud col·lectiva. Recordem també que els catalans no hem renunciat mai a aquesta plenitud nostra, i que quan l'hem perduda hem reprès el combat per reconquerir-la.”

Això de la “plenitud col·lectiva”, no entronca perfectament amb el que ara s'anomena “plenitud nacional”? Nosaltres acabàvem aquell editorial amb aquesta conclusió: l'accés definitiu a la democràcia de l'Estat espanyol havia de passar necessàriament pel reconeixement explícit de la seva realitat plurinacional. Han passat prop de quaranta anys i aquest reconeixement no s'ha produït: encara és vigent la màxima que ens ensenyaven a l'escola els antecessors de Wert: “España tiene vocación de imperio.” És per això que tenim una democràcia atrofiada, presonera d'una Constitució redactada amb por i interpretada amb més por. Llavors tenien por a l'autonomia i ara tenen por a la sobirania. En tots dos casos, por a la realitat.