Hipocresia i impunitat

Us posaríeu a pit descobert al davant d'un escamot d'afusellament amb les armes a punt d'obrir foc? Us llençaríeu sense paracaigudes des d'un avió en ple vol? Faríeu una lectura del “Tirant lo Blanc” davant d'un auditori format per felins afamats? Segur que qualsevol persona amb mig dit de front diria no a totes aquestes qüestions sense perdre ni una dècima de segon en meditar la resposta. Però i si s'hi introdueix una variant capital? Resulta que sou immortals? Passi el que passi al vostre entorn la mort no us afectarà mai, sortireu indemnes de qualsevol situació. La resposta, aleshores seria diferent?

Adrenalina al màxim, emocions inèdites o potser només avorriment màxim davant una sensació que, de tant coneguda, ja ni pertorba l'ordre natural. Doncs bé, això transportat a la política i a l'ordenació estatal vindria a ser el mateix. Aquests dies es parla molt d'aquesta ja famosa interlocutòria del jutge Castro que va camí de convertir-se en una simple anècdota lloable però inútil ara que la maquinaria bruta de l'Estat i les trucades telefòniques de sotamà han començat a funcionar sense fre. Sense entendre ni un borrall de dret, ja sé que una cosa és la lògica de la vida i l'altra molt diferent tot allò que es pugui demostrar amb proves fefaents, però en tot aquest assumpte d'Iñaki Urdangarín caldria un punt de mira més ampli obert i històric que, ja que no ha servit per facilitar les coses, com a mínim serveixi per evitar tornar a ensopegar en les mateixes pedres. D'entrada es veu que tenim una constitució que es pot reformar d'un dia per l'altre quan ho demana Europa i convé als interessos del govern i, per contra, no es pot ni obrir quan qui ho demana és Catalunya. També tenim unes lleis que no es poden bellugar quan es tracta d'anar en contra dels interessos de l'oligarquia bancària i en canvi es poden modificar en una nit per convertir-les en una eina repressora de manifestants pacífics. Curiosa manera de funcionar del nostre estat.

Anant a l'arrel de la cosa, qualsevol amb un mínim de lògica veu que és poc probable, per no dir del tot impossible que el senyor Urdangarín fes i desfés amb la flor i nata de la política pàtria sense que la seva senyora en tingués coneixement i anant més amunt, molt menys encara que el rei no en tingués ni idea del que feia i de que se li reunia amb la tropa pels palaus d'amagatotis. Aquí podríem entrar en mil disquisicions, però em fa l'efecte que la base és una altra ben diferent que té a veure amb els privilegis i amb la condició humana, una combinació vírica i letal que afecta molts polítics i que amb la casa reial arriba al punt màxim.

Al rei inimputable, no se'l pot acusar mai de res i, fins no fa gaire, abans dels elefants, les mentides públiques i les presumptes amants a sou, vivia envoltat d'aquest respecte hipòcrita de la premsa i de l'entorn polític i social que li concedia legalment i tàcita, tota la impunitat del món a l'hora de fer i desfer. Som a les preguntes de l'inici. Què faríeu si tinguéssiu la certesa absoluta que no us passarà mai res?  De veritat creieu que un senyor i, de rebot una família, que no ha treballat mai i a qui gràcies a la voluntat d'un dictador i a la complicitat d'unes corts que volien fer una transició modèlica i van acabar fent un nyap, se li permet moure's per les altes esferes internacionals amb total impunitat, un senyor que no ha de retre comptes a ningú i que mai no pot ser condemnat no aprofitarà aquesta condició per escombrar cap a casa (cap a casa seva, no cap a la de tots, és clar).

No és estrany que si el cap de família gaudeix d'impunitat absoluta es pugui caure amb facilitat en el miratge de pensar que tota la muntanya és d'orenga i es tiri pel dret. El mateix que passa amb els polítics que es paguen classes de golf, que tenen comptes a Suïssa, que fan contraban de tabac, que passen droga del Marroc i així fins la basca. És la impunitat, o la sensació d'impunitat. Potser la solució, ja ho sé, utòpica i de conte de fades, seria la transparència total, unes lleis més dures, càstigs més exemplars i l'abolició dels paradisos fiscals i de les enginyeries econòmiques. D'altra manera sempre serà allò del jo mano i a mi no em passarà mai res. I el trist es que, malgrat tot el rebombori que es genera, és cert, no acaba passant mai res. Els corruptes segueixen tenint diners, ofertes de feina als Emirats, segueixen manant a l'ombra o al sol, els bancs continuen cobrant milions de beneficis i al final els desnonats van a la presó per destorbar la migdiada dels polítics a cop de xiulet. I per arrodonir el joc hipòcrita i pervers, tothom va a veure el príncep per poder dir que ell és la salvació i , de pas, demanar que ja va sent hora que assumeixi el càrrec, és a dir hora que el fill hereti la impunitat i l'opacitat del pare, es passi una miqueta l'escombra i es guardi tota la brutícia sota la catifa 40 anys més, tot dient que es faran públiques unes dades que no són altra cosa que xocolata del lloro. Diferents gossos amb els mateixos collarets.