Tossudament

Més enllà de l'error evident que va suposar triar aquesta cançó per tancar el Concert per la Llibertat, s'ha de reconèixer que Tossudament alçats és un poema magnífic, que cal llegir a poc a poc i pair bé. És una lletra que enllaça amb perfecta sintonia amb les veus dels nostres poetes, els vells i els nous, que van ser recordats –tossudament, també– la nit del dissabte, al Camp Nou. Vam recordar les paraules dels poetes, la cançó de Llach insistia en la tossuderia i les paraules de Muriel Casals reblaven el clau: “No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni.” Per mi, aquesta és la clau, aquest és el gran salt endavant que ha fet allò que genèricament en diem el catalanisme. Jo, com que ja tinc una edat, vaig ser al Camp Nou el juny del 1981, en el concert organitzat per la Crida. I vaig tornar-hi quatre anys després per veure i sentir Lluís Llach. En les tres ocasions –comptant el concert de dissabte passat– vaig cridar fins a esgargamellar-me i em vaig emocionar fins a la pell de gallina. Però, amb els anys passats des del 85 fins ara, s'ha produït un canvi, que jo també vaig sentir endins meu: ja no cridàvem ni ens emocionàvem amb un anhel que vèiem difícilment realitzable, ja no érem baules d'una cadena que portaria el sentiment patriòtic dels nostres pares i avis als nostres fills i néts, tot desitjant que la nostra descendència visqués la realització del desig. No. La Muriel ho va dir molt bé: ara nosaltres som el somni. Ara creiem fermament que viurem el canvi, que participarem activament d'aquest món nou. I per això estem tossudament alçats. Quan jo era petita i anava a l'escola de monges, la tossuderia era un defecte. “Aquesta nena és molt tossuda”, deia la Madre Consuelo –en castellà i amb expressió de rebuig–. Em rebel·lava perquè no em permetien seure al costat de la meva millor amiga. O insistia que un càstig era injust si així m'ho semblava honestament. O em resistia a acceptar normes absurdes, o em queixava una vegada i una altra d'aquella mestra que ens denigrava. “Aquesta nena és molt tossuda”, repetia la monja com una lletania davant dels meus pares. I, ara, tants anys després, veig finalment que jo tenia raó en el meu raonament infantil: si la causa que defenses és bona, la tossuderia no és un defecte, és una gran virtut.