Acció i reivindicació
Dimarts que ve es reuneix el consell executiu per primer cop després de les vacances d'estiu. Han estat poc més de vint dies sense la reunió setmanal del govern. A primers d'agost hi va haver l'última reunió abans de l'aturada per vacances amb un consell que es va convocar amb un tema central damunt la taula sobre el qual s'havia de prendre una decisió: la pròrroga dels pressupostos. La darrera setmana d'aquest mes hi haurà previsiblement una altra qüestió a discutir que, si bé no tindrà la mateixa transcendència des d'un punt de vista econòmic, sí que tindrà una gran dimensió política, ja que el govern abordarà la possibilitat de participar en la cadena humana convocada per l'11 de setembre, tal com va deixar entreveure la setmana passada el conseller de la Presidència, Francesc Homs, a Prada de Conflent.
Mai plou a gust de tothom i previsiblement la decisió que prengui el govern d'Artur Mas, sigui quina sigui, serà aplaudida per uns i objecte de retrets i crítiques per part d'uns altres. El mateix president de la Generalitat va ser centre d'atenció ara fa un any per l'expectativa de si participaria en la manifestació de la Diada. En aquell moment Artur Mas va considerar que no havia de sortir al carrer i no va participar en la manifestació, tot i que va donar suport explícit a la concentració i a les reivindicacions que s'hi van expressar. Ha canviat alguna cosa un any després? Serviran ara els mateixos arguments de llavors?
Algunes fonts apunten que Artur Mas està sospesant encara quina serà la seva posició institucional i s'ha de veure quina serà la del govern. Els arguments a considerar són molts i diversos. El president Mas sempre s'ha mostrat públicament convençut que les seves posicions han de representar una majoria del país i en cap cas han de ser motiu de divisió. D'altra banda, hi ha la discussió sobre si la funció principal d'un govern és el lideratge polític o la gestió de l'espai comú. En aquest sentit, hi ha qui considera necessari que els que se situïn darrere les pancartes siguin els partits i no els governs, però tampoc seria lògic que els governants no fossin sensible a les causes que defensen la gent que representen i no es posessin al seu costat. I en tot cas ningú pot afirmar rotundament que hi hagi una impossibilitat de poder combinar de forma eficaç acció i reivindicació. Però la qüestió substancial, el tema de fons des d'un punt de vista de l'exercici del poder, no és el que ha de passar i si l'executiu participarà o no en la cadena humana, sinó el fet que no hagi estat capaç d'aprovar uns pressupostos que són la llei més important que ha de tirar endavant un govern. Aquesta és la demostració més dolorosa de les limitacions actuals de l'executiu, per la sobirania competencial però també per la situació parlamentària, a l'hora de prendre decisions i d'executar-les i el que pot quedar en evidència a partir d'ara és que allò més significatiu que li queda per fer a aquest govern està més en l'àmbit de l'acció simbòlica que no en el de l'acció pràctica.
L'actual gabinet ha hagut de gestionar des del primer dia una situació d'absoluta precarietat econòmica i ha hagut de prendre decisions difícils que li han significat un desgast evident. Les dificultats que ha generat el context econòmic, però sobretot la precarietat dels comptes de la Generalitat, han deixat en evidència moltes coses, entre elles les mancances de l'actual sistema polític. El plantejament d'un nou model de finançament en la línia del pacte fiscal va ser una aposta que va marcar una etapa, superada ràpidament per la mateixa urgència d'haver de buscar respostes immediates i solucions. No és possible obrir un debat a llarg termini sobre com aconseguir oxigen quan t'estàs ofegant. Tot plegat ha estat difícil de pair per una societat a la qual se li havia dit que tenia una estructura econòmica millor que qualsevol altra del seu entorn per fer front a la crisi i a la qual se li havia fet creure que disposava d'un poder institucional superior al real. Aquests són alguns dels riscos de no tocar de peus a terra i d'abusar de la simbologia i els gestos. És evident el desconcert en el qual estem instal·lats, si en un temps rècord hem passat de dir que disposàvem de les més altes quotes d'autogovern dels últims 300 anys a afirmar que la Generalitat té menys marge de maniobra potencial que una diputació provincial.
Independentment de quina posició prengui l'executiu sobre si participa o no en la cadena humana, com a govern, en el cas dels seus membres, de quina manera hi dóna suport i com ho demostra, a aquestes altures no sembla que hagi de ser una decisió essencial per a l'èxit o no de la convocatòria i, en tot cas, sí que sembla que són qüestions que poden tenir més repercussions internes per a la coalició de Convergència i Unió que no pas de portes enfora.
