Terricabras i el dia D
La designació de Josep M. Terricabras com a candidat d'ERC al Parlament Europeu és una bona notícia, perquè un lloc tan emblemàtic com ser el referent, primer electoral i després polític, d'unes sigles, a la cambra europea, no estarà en mans d'un militant amb carnet, sinó d'un ciutadà independent. És un bon símptoma d'obertura d'una organització política cap als sectors socials que formen el seu espai de complicitat. Però ho és, també, pel que té de compromís públic, amb un projecte polític concret, per part d'un dels referents habituals entre els creadors d'opinió catalans. Terricabras, que ha passat per universitats alemanyes, britàniques i nord-americanes, n'és catedràtic a la de Girona i president del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional. La seva opinió s'ha fet escoltar a través de llibres, conferències, articles, entrevistes i tertúlies. No ha estat l'únic, però mentre d'altres opinadors professionals han fet un cert populisme arrogant i setciències sobre la política i els polítics, amb desqualificacions generalitzades i sistemàtiques, ell hi ha sortit en defensa, des de posicions radicalment democràtiques, molt abans que el seu nom aparegués com a polític.
Un país no és només els seus polítics, però malament rai si un país no en té. Un país és un poble, una gent, unes persones i és el conjunt de totes elles que fa la nació, la consciència nacional, la voluntat nacional i, finalment, el poder nacional, la sobirania. Cap d'aquestes coses les fan tan sols els polítics, però tampoc es fan sense ells. En el procés actual, tots els braços són necessaris i només podrem parlar, pròpiament, d'emancipació nacional, si darrere hi ha tota una nació, amb tots els seus ciutadans. Sovint carreguem els neulers de la responsabilitat de tot el procés només als polítics, oblidant que, a l'hora de la veritat de la qual cada cop som més a prop, caldrà el compromís individual de tots els catalans, si de debò volem guanyar. La gent, aquest col·lectiu anònim on tots ens encabim, haurem de comprometre'ns amb gestos i decisions que comportaran un cert nivell de coratge i convenciment. Clar que tindran més responsabilitat i més capacitat d'actuació simbòlica les persones conegudes, amb feines o càrrecs d'influència social, que no pas els simples ciutadans del carrer.
Arribarà un moment que esportistes, actors, cantants, parlamentaris fora de Catalunya, periodistes, tertulians, escriptors, músics, artistes, metges, científics, pintors, escultors, arquitectes, advocats, enginyers, economistes, directors de cinema i de teatre, funcionaris d'organismes internacionals, executius en empreses arreu del món, capellans, monges, bisbes, pastors, rabins, missioners, imams, fills o néts d'exiliats, residents a l'exterior, estudiants d'Erasmus o amb beques internacionals, s'hauran de mullar. I ens haurem de mullar tots aquells que sortim fora del país per feina, d'escapada o de vacances, deixant ben clara la nostra condició nacional i el nostre compromís amb el procés cap a la independència, sigui amb paraules, amb gestos o símbols. No podrem desaprofitar cap oportunitat, perquè l'ofensiva d'Espanya serà total, per terra, mar i aire. I no podrà ser contrarestada només per uns centenars de polítics, sinó per tot un poble. En realitat, vindrà l'hora en què el compromís ja no podrà ser un gest festiu, col·lectiu, familiar, de joia, música i colors al carrer, enmig de centenars de milers de compatriotes, voleiant banderes i enraonant a pleret per a convèncer incrèduls, sinó que, amb el que fem, ens hi anirà la vida com a poble. El dia D començarà quan el conseller d'Economia surti a la TV dient que hem de pagar els impostos de l'IRPF en un compte concret, que no serà l'espanyol. Llavors, serà el compromís de tots el que ens durà a la llibertat o a la derrota. I ningú no hi podrà ser neutral.
