El llibre d'en Castellet

Arran de la mort de Josep M. Castellet, alguns escriptors i periodistes –Sebastià Alzamora a l'Ara, Julià Guillamon a La Vanguardia– han explicat com van establir el primer contacte amb ell i els beneficis que es van derivar d'aquella relació. M'agradaria afegir-me a aquests testimoniatges amb l'experiència, igualment fecunda, del meu contacte inicial amb el carismàtic editor.

Va ser a mitja tarda d'un dia d'abril del 1971. Va sonar el telèfon de casa i, en despenjar-lo, vaig sentir la seva veu: “Sóc en Josep Maria Castellet, d'Edicions 62.” La seva personalitat m'infonia un gran respecte, però mai havia tingut ocasió de parlar amb ell. Em va sorprendre que em truqués personalment, però encara em va sorprendre més la seva proposta: “Vam publicar fa un temps un llibre sobre Lleida que va funcionar molt bé, i ens agradaria que ens n'escriguessis un de semblant sobre Girona.” Fins en aquell moment, mai m'havia passat pel cap la idea d'escriure un llibre, li vaig dir que no sabia si m'hi veia amb cor i que m'hi deixés pensar un parell de dies. Vaig comprar el llibre Lleida, problema i realitat i, en veure que era obra de cinc autors, vaig pensar que podia intentar una experiència semblant si m'ajuntava amb tres companys d'ofici: Jaume Guillamet, Just Casero i Pius Pujades. A Castellet li va semblar una fórmula excel·lent i em va dir que ens volia veure. Vam anar, doncs, a la seu de l'editorial, un pis del número 278 del carrer Provença, i allà, en una llarga reunió distesa, vam confrontar els seus desitjos amb les nostres capacitats. D'aquesta trobada en va néixer el llibre Girona grisa i negra, el títol del qual ha esdevingut amb el temps la frase tòpica que tothom fa servir molt sovint per referir-se a una època determinada de la ciutat. Ara m'ha semblat que era de justícia fer saber que, sense aquella trucada inicial i sense l'estímul posterior de Castellet, ni el llibre ni el seu títol, ni, per tant, la frase tòpica que s'ha fet tan popular, senzillament no existirien.