Les regles del joc

La crisi d'Ucraïna, i més concretament la de Crimea, ha desfermat nombroses crítiques de l'opinió pública als Estats Units i Europa per la gestió que estan fent els seus respectius governs de la situació creada. El punt de coincidència dels retrets que fan nord-americans i europeus és que lamenten l'absència d'una acció política exterior decidida i amb capacitat de fer-se respectar. Paradoxalment, mentre als Estats Units aquests retrets sorgeixen des de les files republicanes, a Europa qui s'ha mostrat més favorable a una acció efectiva, tot i que sense especificar la manera de portar-la a terme, han estat els anomenats sectors progressistes.

Resulta una evidència que els interessos contraposats dels diferents membres de la Unió són el primer impediment per tenir una política exterior comuna. Però, si això ha passat en diferents casos, no és el principal impediment per actuar en la crisi d'Ucraïna. Hi ha una unanimitat plena a l'hora de condemnar les ingerències de Rússia, però una falta de capacitat real per donar una resposta a l'altura de l'amenaça creada. Els que des del Vell Continent es lamenten que no s'ha parat els peus a Moscou haurien d'aclarir amb exactitud com creuen que s'hauria d'haver fet. Europa ha renunciat específicament a convertir-se en una potència militar i s'ha limitat a coordinar una petita part de les tropes dels diferents estats membres per accions puntuals de caire principalment humanitari. Fins avui les principals armes de la Unió han estat els valors comuns i la diplomàcia, i les úniques accions dissuasives han estat les sancions econòmiques. Cal estar segur si es vol fer un pas en qualsevol altra direcció.

L'actual política exterior nord-americana demostra que no n'hi ha prou amb el fet de disposar d'una gran capacitat militar si no hi ha la voluntat de fer-la servir. L'administració Obama està en retirada de tots els fronts i no és capaç de capitalitzar-ho en la millora de la seva percepció ni dins ni fora de la seves fronteres. Això ho saben bé els republicans, que en veu del seu líder al Congrés, Eric Contor, han qualificat la línia seguida pel Departament d'Estat de “dèbil, incerta i insegura”.

A Barack Obama sembla que li resulta més fàcil renyar els seus socis que ordenar les seves prioritats i en la visita a Brussel·les ha recordat que tot té un preu i que ben poca cosa es pot fer si alguns dels països membres de l'OTAN continuen retallant els seus pressupostos de defensa.

És clar que moltes coses han canviat en tan sols un quart de segle, des de la caiguda del mur de Berlín, però no suficients per alterar substancialment la política de blocs. La situació d'equilibri a què obliga la persistència dels antics esquemes comporta que hi hagi conflictes irresolubles, en els quals afloren les tensions entre els diferents bàndols, com és el cas de Síria. Si alguna cosa ha canviat és que el nou escenari geoestratègic ha aproximat la Xina cap a Rússia. Això es va evidenciar d'una manera clara en el bloqueig que les dues superpotències van exercir a les Nacions Unides, demostrant la inutilitat d'aquest organisme per tractar de tota qüestió que afecti qualsevol dels membres del Consell de Seguretat. A més a més, des de Pequín es veu com una oportunitat que les sancions imposades a l'economia russa donin espais per a oportunitats d'inversió. Mentrestant, Moscou exhibeix les seves dues grans amenaces: deixar de servir recursos energètics i deixar de pagar el deute, que actualment és de 650.000 milions de dòlars. Quina paradoxa poder acabar convertint la debilitat financera en una fortalesa política!

Avui la bona notícia és que no hi ha detectat un perill imminent que amenaci de generar una nova situació de crisi, mentre que la mala notícia és que qualsevol situació és susceptible de generar riscos que ens puguin acabar afectant. Estem més mal preparats per incidir en un món en què tot el que passa ens afecta i sotmesos a l'hegemonia creixent dels totalitarismes i els populismes que no s'atenen a les mateixes regles del joc.