Sumar, decidir, creure

On som i cap on anem? Dues pre­gun­tes fona­men­tals, la clau del pre­sent i del futur com a país. Els dar­rers esde­ve­ni­ments que hem vis­cut a casa nos­tra han dei­xat molt clares dues o tres rea­li­tats. D'una banda, la bel·ligerància i la bai­xesa moral de l'Estat i dels seus satèl·lits, entes­tats a fer val­dre els valors més arre­lats d'una tran­sició mal por­tada (per molt que tot­hom ens la va ven­dre com a modèlica). I aquesta manera de no gover­nar, de no afron­tar els pro­ble­mes amb savi­esa i seri­o­si­tat, denun­ci­ant, con­dem­nant i mul­tant, ha cer­ti­fi­cat dues coses, que Mari­ano Rajoy ha demos­trat una manca abso­luta d'intel·ligència i que l'ha con­ver­tit en el prin­ci­pal pro­mo­tor d'aquest desig d'inde­pendència que, para­do­xal­ment, s'entesta a com­ba­tre amb poc tacte i nul·la essència política. De fet crec que hi ha pocs dub­tes a l'hora de pen­sar que si quan es va començar a sen­tir el dring de la inde­pendència l'Estat (pri­mer Rodríguez Zapa­tero i després Rajoy) hagués afa­vo­rit la con­sulta, hau­ria sor­tit un no poc dis­cu­ti­ble. I qui sap, pot­ser fins i tot quan la con­sulta començava a ser un clam extens, molt pro­ba­ble­ment el marge hau­ria resul­tat molt just i pot­ser decan­tat en con­tra de les aspi­ra­ci­ons sobi­ra­nis­tes.

Les acti­tuds dic­ta­to­ri­als, la dis­so­lució dels límits entre els polítics i els jut­ges i la manera de fer del govern cen­tral s'han con­ver­tit en una bona fàbrica de gent que desitja un estat propi, que pensa que no hi ha manera de fer res amb un estat de tics impe­ri­als i colo­nit­za­dors i que s'acaba con­ver­tint en un clam de lli­ber­tat.

En aquest con­text com­plex i can­vi­ant, sem­pre he tin­gut la sen­sació que el pre­si­dent Mas no havia sen­tit mai cap vel·leïtat inde­pen­den­tista i que s'ha tro­bat a con­tra­cor al mig de la pista de ball i no li ha tocat altre remei que ballar tots els rit­mes que tocava l'orques­tra. Ara bé, tot i no ser un camí vol­gut, crec també que seria pro­fun­da­ment injust no reconèixer que el seu paper ha resul­tat ser valent, arris­cat i dut a terme amb una segu­re­tat i una decisió enve­ja­bles. S'ha vist immers en un procés d'alta com­ple­xi­tat i dan­sant al so de músiques dis­so­nants i que sona­ven a com­pas­sos dife­rents i sovint diver­gents.

ToT i que tam­poc no crec que sigui bo pen­sar que el pre­si­dent actua amb el lliri a la mà i que viu aliè als tras­bal­sos i als dic­tats interns del seu par­tit, el cert és que també val a dir que ha patit i està patint algu­nes des­lle­ial­tats evi­dents i òbvies per part d'alguns par­tits i líders que, en teo­ria, aspi­ra­ven i aspi­ren a acon­se­guir aquest pas enda­vant per a Cata­lu­nya.

Ara, sens dubte, és un moment històric com pocs i la pre­gunta és saber si els nos­tres líders polítics esta­ran a l'altura. Seran capaços de con­ver­tir en rea­li­tat allò que han tin­gut fa anys omplint-los la boca? Podran pas­sar dels interes­sos per­so­nals i de par­tit i tre­ba­llar al ser­vei de les neces­si­tats reals pre­sents i futu­res del país? Mas va par­lar ahir d'avançar les elec­ci­ons només si és per con­ver­tir-les en con­sulta i això, em temo, implica posar damunt la taula un seguit de valors que no acos­tu­men a ser moneda habi­tual de les actu­a­ci­ons polítiques. Gene­ro­si­tat a l'hora de renun­ciar a la majo­ria de qüesti­ons que guien els com­por­ta­ments par­ti­dis­tes dels polítics. Con­cen­trar idees i pro­jec­tes en un únic sen­tit i amb un únic objec­tiu. Aquest és el repte. Si els par­tits de casa nos­tra són capaços d'accep­tar el repte i dur-lo a terme tal com desitja una gran part del poble català, hau­ran demos­trat que, efec­ti­va­ment, allò que ens omple la boca sovint sobre ser un poble madur, pre­pa­rat i intel·ligent és una veri­tat com un tem­ple. En cas con­trari em fa l'efecte que no tin­drem dret a par­lar gai­res més vega­des de grans objec­tius polítics i que ens hau­rem de con­for­mar amb el jou del cen­tra­lisme espa­nyol, sigui del color que sigui, i a callar, a con­for­mar-nos amb les peti­tes misèries de par­tit i amb els estira-i-arronsa dels dic­tats mise­ra­bles i de curta volada.

Cal creure, doncs, que serem un país capaç d'anar enda­vant, d'apar­car les diferències, de tre­ba­llar per un objec­tiu, que els polítics esta­ran a l'altura. En cas con­trari hau­rem d'ama­gar el cap sota l'ala i no tor­nar a par­lar mai més d'aquest tema. I que la ver­go­nya ens man­tin­gui muts.