Plebiscit

El setembre del 2013 el president Artur Mas ja va dir en una entrevista a Mònica Terribas a El matí de Catalunya Ràdio que si no era possible fer una consulta acordada hi havia la possibilitat de substituir-la per un avançament electoral. En aquell moment el president de la Generalitat apostava perquè, si calia escapçar la legislatura, les eleccions al Parlament fossin després dels comicis a les Corts espanyoles. Avui, dos anys després, ha hagut de modificar el calendari però no ha alterat la intenció.

La convocatòria de les eleccions del 27-S s'ha mirat amb lupa i, per tal d'esquivar qualsevol possible impugnació, s'ha fet amb la màxima solemnitat però a través d'un decret ordinari. Evidentment això no ha evitat que prèviament els partidaris de la consulta han advertit de la seva voluntat de donar a aquestes eleccions un caràcter de plebiscit, mentre que els contraris s'han aferrat fins ara a la literalitat de la definició de plebiscit i a la legalitat per negar-li aquesta dimensió. Però no ens enganyem: sempre s'han llegit i analitzat els re

sultats electorals des de tots els punts de vista possibles –per buscar els més favorable als interessos del que els interpreta– i en aquest cas no serà diferent. Però aquest és un exercici que, habitualment, és fa a posteriori. El canvi que s'ha produït les últimes setmanes és que, segurament condicionats per la demoscòpia, fins i tot els més refractaris a considerar aquestes eleccions com un referèndum sobre el futur polític de Catalunya han acabat per entrar en aquesta lògica.

Les enquestes publicades fins ara coincideixen a assenyalar una victòria de la candidatura de Junts pel Sí i una possible majoria absoluta de diputats independentistes al pròxim Parlament. Però també coincideixen que la pràctica totalitat de l'electorat favorable a la independència dóna una gran transcendència a aquests comicis i afirma sense embuts que ja té decidit anar a votar, mentre que els contraris consideren majoritàriament que són unes eleccions ordinàries i són molts menys els que diuen que votaran. I això és molt important si l'encerten els analistes que adverteixen que els resultats seran uns o uns altres ben diferents si la participació està per sota o per sobre del 70% del cens.

En aquest escenari en què ens hem situat en plena campanya, els que estan als extrems hi poden guanyar i hi poden perdre alguna cosa. Amb una participació rècord seria evident el caràcter excepcional dels comicis que alguns han volgut donar a les eleccions des del primer moment, mentre que per als altres sembla que una presència massiva de vots a les urnes és en el dia d'avui l'única manera de salvar els mobles. Acceptar la lògica plebiscitària és la manera que els partits del no han vist una possibilitat de fer-hi front, mentre que per als partits del sí haver aconseguit que acceptin els seus postulats pot impedir-los una victòria més àmplia. Aquesta polarització evident, d'altra banda, augmentarà previsiblement la capacitat d'atracció de l'electorat per part dels extrems però no es pot descartar que deixi orfe un espai de centralitat que pugui ocupar algú altre.

cal no oblidar que més enllà dels càlculs dels partits hi ha les motivacions dels electors, tan diverses com diferents som els uns dels altres. És evident que en una societat que evoluciona a velocitats de vertigen, la immediatesa és un valor a l'alça. Aquest és un context en què es troben còmodes tant les tesis dels que defensen el trencament com les dels que s'aferren a l'immobilisme. Allò que pot resultar aparentment més natural avui és situar-se en qualsevol dels dos pols oposats. Però hi ha qui no perd de vista la importància i la necessitat d'aplicar, en tots els àmbits, polítiques anticícliques per anticipar avui el que pot passar demà. És per això que com més mogudes són les aigües més fermes han de ser les conviccions. En temps de canvis calen lideratges forts. En aquesta campanya un dels reptes dels candidats serà desxifrar quina dosi hi hauran de posar de seny i quina de rauxa.