El monjo que balla

Josse De Pauw, el reconegut actor i autor belga, diu, arran del seu espectacle An Old Monk (amb l'ajut de Kris Defoort), que “la seriositat no és l'oposat de la lleugeresa, i la lleugeresa no és necessàriament superficial”. És el millor resum d'un muntatge memorable, que evoca la música de Thelonious Monk i que, jugant amb el cognom del pianista, explica de manera concisa, poètica, sense artifici, tres etapes de la vida d'un home que sent el desig adult d'esdevenir monjo, és a dir, de retirar-se, de reposar en la quietud i el silenci.

Escric memorable amb totes les lletres perquè és d'aquells que romandrà a la memòria gràcies a la finor, a l'allunyament de l'ampul·lositat, a la lliçó moral que l'espectador és capaç d'extreure'n. Va passar fa uns anys amb El tiempo todo entero, de Romina Paula: instants que s'ancoren, que es resisteixen a marxar, que s'incorporen a l'univers sentimental. El teatre és una de les últimes arts en les quals ens veiem les cares, en les quals algú diu una cosa a un altre davant per davant, amb la respiració per davant, el cos a tocar, l'alenada immediata, sense intermediaris.

Diu o balla. I De Pauw, en una nova il·luminació de Temporada Alta, una epifania a ritme de jazz i de swing, un musical sui generis, però a la fi musical, aconsegueix transmetre el missatge adequat, la reflexió certa, ajustada. El jove balla per trobar un altre cos, per descobrir el seu, inquiet. L'adult s'esllavissa cap a la quietud perquè s'hi veu empès pel cansament i les obligacions. L'ancià, finalment, que pateix per tot, per la decadència, per la malaltia, per la mort inevitable, torna al ball, a poc a poc, rebutja el posat estàtic. No pas per demostrar res sinó només “per aixecar els vells ossos més enlaire de l'esperat”. I fins que soni “la dernière note”, fins que l'orquestra deixi de tocar. En la lleugeresa dels passos hi torna a haver el desig inapel·lable de viure.