Al president de Catalunya

Era un joiós matí de dissabte quan em va telefonar la meva filla, des de Califòrnia, per donar-me la gran notícia que s'havia desencallat el procés català, però no me'n va saber dir res més. Abocat tot seguit a l'ordinador i el primer que veig és un correu procedent de la Catalunya nova que començava dient “ara serà un dels teus”, la qual cosa em va fer ballar el cap. L'afirmació es basava en el fet que les meves arrels gironines són molt fortes, però encara ho és més la meva vocació independentista, i resulta que vostè, molt honorable president, coixeja del mateix peu.

Estava mal engiponada la idea, és clar, perquè sóc jo el que està en la línia de qui avui encapçala el govern. Vostè és qui mana i jo quedo a les seves ordres. Tot el que ha dit d'ençà que el conec ho accepto al peu de la lletra, però he d'afegir-hi encara que algunes coses m'han emocionat fins a les llàgrimes. Confesso també que no se'm va acudir altre lloc per seure a llegir amb calma tot el que ha arribat del que vostè ha dit que la tomba del meu pare, en la qual s'ostenta una estelada de “pedra picada”.

El meu desig sobiranista, senyor president, és molt antic. La meva primera manifestació pública data de l'any que vostè va néixer; per tant, pot suposar la quantitat de vegades que he somniat que algun dia es diguessin coses com això de la fidelitat per damunt de tot al poble de Catalunya, i s'anunciés el que vostè i la senyora Forcadell ja heu anunciat. Pot imaginar-se tot el que he hagut d'aguantar de propis i estranys al llarg de mig segle pel fet d'esgrimir el dret dels catalans a una pàtria sobirana. Sóc mexicà i he viscut en un ambient de llibertat que també desitjo per a Catalunya, i el fet que ara sembli esdevenir una realitat no em deixa tocar de peus a terra. Tinc ben ficades al cap les il·lusions de pares i avis, que comparteixo i que he encomanat als meus fills, que fan el que poden per contribuir a abastar-les. Inspirat, doncs, en tants avis, pares i néts que van venir a parar i arrelar en aquestes i altres terres, li prego que no deixi de banda els catalans que vivim a l'exterior i que també hem recolzat el ressorgiment de Catalunya i estem disposats a continuar fent-ho.

Suposo que el fet que no hagi dit pràcticament res de nosaltres fins ara no es deu que no ens vulgui tenir en compte, sinó a la precipitació amb què s'han produït els esdeveniments. Jo, personalment, recordo els comentaris que féu, com a alcalde de Girona, quan es va inaugurar, a la porta de la universitat, la placa que tributa un reconeixement al poble de Mèxic i al nostre president Cárdenas pel suport als qui van haver de fugir del feixisme triomfant. Em consta que ens té presents, però valdria la pena que ho fes més explícit. Recordi que si el 27-S els que vivim a fora haguéssim pogut votar amb normalitat el sufragi hauria millorat. Ja sé que no és gaire més el que podem fer, però suposo que tot ajuda. Estic d'acord que la Catalunya de demà l'han de construir “els catalans de destí”, però els catalans d'origen també podem contribuir-hi, sobretot aquells que ens hi hem compromès de manera ferma i activa sense esperar res a canvi.