Al costat

Avui, si és que algú vol ser de debò algú, ha de poder dir que s'aparta i que fa un pas al costat. Potser ell no ho sabia quan el va fer, però va posar-ho de moda el president Artur Mas, el dia que va passar de ser president a expresident o a president estat, tal com hauria dit una meva tia del temps en què el català no havia fet un pas al costat i no era encara això que parlem ara. President estat. Queda prou bé. Com país estat o com estatut estat. En tot cas, avui, perquè algú pugui ser algú de debò, ha de poder dir que ha fet un pas al costat. Que jo ara sàpiga, l'última que n'ha fet un ha estat Carme Chacón. Ho ha dit Meritxell Batet, que és –molts encara no ho saben i previsiblement tampoc no ho arribaran a saber mai– la seva molt probable successora. “No m'hauria presentat si Chacón no hagués fet un pas al costat”, ha dit. Quina sort, no? Així els espanyols tindran l'oportunitat d'aprendre a dir Meritxell, després que hagin pogut aprendre a dir Puigdemont. També el que queda del PSC fa temps que ha fet un pas al costat. En direcció al naufragi de l'Espanya eterna, tal com ja saben. Però això la Batet no ens ho ha pas dit. Arribarà un dia que aquells que no volem fer un pas al costat, sinó que el volem fer endavant, deixarem encara més endarrere aquells que no fan passos perquè s'han enrocat a la constitució on són i hi deixarem –ja hi estem deixant, de fet– aquells o aquelles que ens volen fer creure que canvien alguna cosa perquè fan o perquè deixen que d'altres facin un pas al costat. Sí. I serà ben aviat. Quan la sopa, la xuia, el ranxo o l'arrossada popular de la independència deixi de fer xup-xup lentament i el bull arrenqui a grans gambades.