Espanya té un problema amb la justícia

Si una bona imatge val més que mil parau­les, un bon exem­ple val més que mil estadísti­ques. Això és el que va pas­sar el 17 d’abril pas­sat a la sala de vis­tes número 126 de la Ciu­tat de la Justícia de Bar­ce­lona: la magis­trada titu­lar del jut­jat d’ins­trucció 27 de Bar­ce­lona hi pre­si­dia un judici de delic­tes menors, un cas habi­tual d’acu­sa­ci­ons cre­ua­des entre ciu­ta­dans que s’esba­tus­sen on tot­hom és víctima i acu­sat a la vegada. En aquest cas la història tenia una deriva política perquè els pro­ta­go­nis­tes eren un veí de la Bar­ce­lo­neta i dos guàrdies civils impli­cats en un inci­dent produït el 2 de desem­bre al barri mari­ner de Bar­ce­lona. La versió del veí sos­te­nia que els guàrdies civils, de paisà, havien arren­cat una este­lada i que quan els va recri­mi­nar el fet l’havien agre­dit sense mira­ments. La versió dels guàrdies civils era radi­cal­ment opo­sada: el veí els havia insul­tat per la seva con­dició de guàrdies civils i els havia agre­dit men­tre els deia que mar­xes­sin de Cata­lu­nya. Els agents van decla­rar per vide­o­con­ferència des de Lleó, on estan des­ti­nats, cir­cumstància que estal­via temps i diners a les arques públi­ques perquè faci­lita aquest tipus de mitjà per fer les decla­ra­ci­ons, però el que va ser sor­pre­nent és que en aca­bar de decla­rar es va apa­gar la con­nexió i quan la jut­gessa se’n va ado­nar i la va fer recu­pe­rar va des­co­brir que els agents ja havien mar­xat i ja no eren al lloc, davant la càmera que els enfo­cava, tot i que el judici no s’havia aca­bat. Va començar ales­ho­res una escena de vode­vil, amb la magis­trada enfi­lant-se per les parets i con­tac­tant amb Lleó pre­gun­tant a l’agent judi­cial que era a l’altre cos­tat del fil telefònic com era pos­si­ble que hagues­sin dei­xat mar­xar els agents si el judici encara no havia aca­bat, con­tra­di­ent les nor­mes de pro­ce­di­ment que obli­guen els acu­sats a ser en la vista tota l’estona i la jut­gessa a donar-los l’últim torn de paraula. Una mira­cu­losa tru­cada telefònica va per­me­tre des­co­brir que els agents encara no havien aban­do­nat l’edi­fici i, retor­nats al lloc de la vide­o­con­ferència, la vista va pros­se­guir i va aca­bar amb una actu­ació tan sor­pre­nent com des­con­cer­tant de la fis­cal.

Tot i la gra­ve­tat de les acu­sa­ci­ons que s’havien sen­tit a la sala, la repre­sen­tant del minis­teri públic va dema­nar l’abso­lució de totes dues parts per falta de pro­ves. La fis­cal hau­ria pogut fer dues coses, o creure’s els guàrdies civils i fer sus­pen­dre el judici per ini­ciar tot seguit una inves­ti­gació con­tra el veí de la Bar­ce­lo­neta per un delicte d’atemp­tat –per fets molt menys greus s’ha acu­sat una inte­grant dels CDR de ter­ro­risme–, o creure’s el veí de la Bar­ce­lo­neta i dema­nar una inves­ti­gació con­tra els agents per fals tes­ti­moni. A favor del veí va decla­rar un mosso que va inter­ve­nir el dia dels fets i del seu tes­ti­moni es des­pre­nia clara­ment que la versió dels guàrdies civils era falsa. Però la fis­cal no va fer res d’això: va igno­rar l’evi­dent mani­pu­lació en la des­cripció dels fets que van fer els agents acu­sats i va donar per tan­cat el tema. Tan sur­re­a­lista va ser l’escena de la vide­o­con­ferència com incom­pren­si­ble l’actu­ació de la fis­ca­lia i com sor­pre­nent l’acti­tud que va tenir la jut­gessa, que no va citar a decla­rar un tes­ti­moni que va veure com els agents pega­ven el veí i que era fora de la sala espe­rant-se. La cire­reta del judici va ser lingüística, quan l’advo­cada del veí de la Bar­ce­lo­neta va dir que pre­te­nia fer el seu informe final en llen­gua cata­lana i en fer-li notar la magis­trada que ella no hi tenia cap incon­ve­ni­ent però que els dos de Lleó pot­ser no l’enten­drien, de seguida va renun­ciar als seus drets lingüístics i va optar pel cas­tellà.

A falta de conèixer la sentència, que ara per ara encara no ha sor­tit i que podria esme­nar la plana a aquesta cadena de des­propòsits, el cas d’aquest judici al jut­jat 27 d’ins­trucció de Bar­ce­lona és un clar exem­ple del perquè els ciu­ta­dans tenen motius per des­con­fiar del bon fun­ci­o­na­ment de l’admi­nis­tració de justícia, fins al punt de sor­tir sem­pre com la més mal valo­rada en les enques­tes de satis­facció. Si el ciu­tadà no pot con­fiar que la justícia per­se­guirà els poli­cies que men­tei­xen des­ca­ra­da­ment davant una jut­gessa, ales­ho­res és que la justícia està molt pit­jor del que apa­renta. La situ­ació és dramàtica perquè un dels pro­ble­mes de la justícia és la falta de mit­jans mate­ri­als, però ni dis­po­sant-ne, com va ser el cas de vide­o­con­ferència en el judici del veí de la Bar­ce­lo­neta, la cosa rut­lla.

La situ­ació política a Cata­lu­nya està pro­vo­cant esper­pents judi­ci­als com aquest i està evi­den­ci­ant d’una manera clara fins a quin punt la ide­o­lo­gia i la política estan con­di­ci­o­nant l’acció dels tri­bu­nals, posant en dubte la divisió de poders. I això no ho diu cap enquesta, sinó el mateix Con­sell d’Europa en un informe que data del juny del 2017 on s’adver­teix que l’Estat espa­nyol és el menys com­promès en la des­po­li­tit­zació de la justícia. L’extensió de les dis­pu­tes i els equi­li­bris del poder polític en l’òrgan de govern dels jut­ges, el Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial, la con­versió del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal en una ter­cera cam­bra legis­la­tiva, amb dret a esme­nar-ho tot, la ins­tru­men­ta­lit­zació de la Fis­ca­lia Gene­ral de l’Estat exer­cida pel govern de torn, i la tendència de les altes instàncies judi­ci­als a apli­car les lleis sem­pre en la direcció de no posar en risc una deter­mi­nada manera de con­ce­bre Espa­nya, són els símpto­mes de la malal­tia.

Segon exem­ple per si amb un no n’hi havia prou sobre el des­as­tre de la justícia espa­nyola: La sentència de la Manada. Una sentència indig­nant feta pública el mateix dia que jut­ges i fis­cals feien una breu parada per denun­ciar públi­ca­ment la situ­ació d’aban­do­na­ment i poli­tit­zació de l’admi­nis­tració de justícia. Es tracta d’una pro­testa que ve de lluny i que ha de cul­mi­nar el pro­per 25 de maig amb una vaga de fis­cals i jut­ges.