Política

Seixanta-dos governs

Itàlia, habituada a canviar sovint d’executiu, afronta les eleccions amb una barreja de desgana i resignació

El fet que el país arribi als comicis amb els hereus del feixisme com a favorits desperta preocupació internacional

Estar en campanya electoral o a punt de canviar de govern és força el pa de cada dia per a un italià

Aquests dies, la mort de la reina d’Anglaterra ha eclipsat tota la resta de notícies; també a Itàlia. Enmig de la saturació informativa que ens ha permès –volent o sense voler– aprendre un munt de curiositats sobre la monarquia britànica, n’hi ha una que m’ha quedat gravada. Elisabet II va governar 70 anys i 214 dies. I en aquest període va veure passar 7 papes, 14 presidents nord-americans, 15 primers ministres del Regne Unit… i 62 governs italians. Seixanta-dos. Des del febrer del 1956 fins ara, a Itàlia hem tingut seixanta-dos governs diferents –amb uns quants primers ministres repetits.

Això vol dir com a mínim dues coses. D’una banda, que estar en campanya electoral o a punt de canviar de govern és el pa de cada dia per a un italià. És fàcil d’entendre la barreja de desinterès i resignació amb què, en general, s’està vivint aquesta campanya. A sobre, estiuenca. I, de l’altra, que amb tant de moviment, a Itàlia n’hem vist de tots colors. Des dels llargs períodes preberlusconians en què semblava que tothom era democristià fins als governs “tecnòcrates” triats per Brussel·les, o el govern Berlusconi I, II, III i, quan ja pocs hi creien, un govern Berlusconi IV. Més recentment hem vist com un mateix primer ministre, Giuseppe Conte, presidia un govern d’extrema dreta amb la Lliga i a continuació un de centreesquerra amb els demòcrates –amb l’ajuda del partit comodí, els 5 Estrelles–. Sense cap explicació, sense despentinar-se.

Així doncs, per què les eleccions del 25 de setembre han despertat tant d’interès internacional? Perquè per primer cop des de la història de la República, és a dir, des que Itàlia va vèncer el feixisme, la formació hereva del Partit Feixista, que duu fins i tot la flama tricolor feixista al logo, és la favorita de totes les enquestes. Els hereus del feixisme ja han governat, a Itàlia. En concret, cada cop que ho ha fet Silvio Berlusconi. Han estat la seva crossa indispensable, i també governen en diferents regions. Aquest cop, però, Germans d’Itàlia arriba a les eleccions no pas com a soci menor però necessari, sinó liderant la coalició amb Berlusconi i la Lliga. I això sí que és històric, aquest adjectiu que els periodistes fem servir massa sovint quan no toca. I amb tot, des d’aquí la sensació és que la preocupació pel que sembla que està a punt de passar a Itàlia és més alta a fora que a dins. Potser perquè serà el seixanta-tresè govern en setanta anys, potser perquè el feixisme està tan normalitzat que no es percep com un perill real. O potser perquè molts no s’ho volen acabar de creure. O, el més probable, per una barreja de tot plegat. Els propers dies, si m’acompanyeu, mirarem d’esbrinar-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

política

El govern i Junts s’insten a continuar explorant un “front comú”

barcelona

Una única pancarta electoral

Castelldefels
BALAGUER

ERC proposa un pacte amb la resta de forces sobiranistes

BALAGUER
economia

Disputa verbal entre Feijóo i Calviño en la reunió del Cercle d’Economia

barcelona
Política

Trias buscarà un pacte estable de govern un cop sigui alcalde

barcelona
La tàctica de la tensió de Valents acaba amb 3 regidors a tot el país
política

La tàctica de la tensió de Valents acaba amb 3 regidors a tot el país

barcelona
TOSSA DE MAR

Junts, tot i la clara victòria a Tossa, ha de refer aliances dinamitades

TOSSA DE MAR
Olot

Tot mena cap a un altre mandat de Junts a Olot

Olot
Unió Europea
La relació transatlàntica

L’abraçada enverinada de Biden

Brussel·les