Confrontats al drac oriental

La premsa inter­na­ci­o­nal ha vist en el cen­te­nari del Par­tit Comu­nista Xinès (PCX), cele­brat l’1 de juliol pas­sat, la història d’un èxit, el de l’ascens impa­ra­ble de la Xina, que, en el curs dels dar­rers qua­ranta anys, s’ha con­ver­tit en la segona eco­no­mia mun­dial, amb pos­si­bi­li­tats d’avançar els EUA abans del final d’aquesta dècada. Sota el guiatge del par­tit únic, més de 770 mili­ons de per­so­nes han sor­tit de la pobresa i el país s’ha trans­for­mat en una potència econòmica, mili­tar i tec­nològica de pri­mer ordre amb capa­ci­tat per dis­pu­tar l’hege­mo­nia glo­bal.

Però el progrés també s’ha cobrat el seu preu. Les vio­la­ci­ons de drets humans i les res­tric­ci­ons a les lli­ber­tats (repressió de la mino­ria uigur a Xin­ji­ang, impo­sició de la llei de segu­re­tat naci­o­nal a Hong Kong) són trets dis­tin­tius d’un règim cada cop més auto­ri­tari sota Xi Jin­ping, el líder que ha supri­mit el límit de man­dats pre­si­den­ci­als per per­pe­tuar-se en el poder. “L’èxit xinès repre­senta un des­a­fi­a­ment per a Occi­dent”, con­clou Le Monde, que pre­senta la Xina com una “potència naci­o­na­lista i amenaçadora per als seus veïns”. També el Finan­cial Times es posa en guàrdia: “Els records inqui­e­tants de la revo­lució cul­tu­ral (1966-76) i el Gran Salt Enda­vant (1958-62), per esmen­tar només dues catàstro­fes de l’era de Mao en què van morir dese­nes de mili­ons de per­so­nes, hau­rien de ser­vir per adver­tir Pequín i la resta del món dels ris­cos. Enmig del sor­pre­nent progrés econòmic de la Xina, és fàcil obli­dar que el seu actual sis­tema polític es dife­ren­cia poc del que Mao va sot­me­tre a la seva volun­tat.”

La para­doxa és que aquest mateix món occi­den­tal que per­cep el gegant asiàtic com una amenaça és el que ha con­tribuït a moder­nit­zar-lo apro­fi­tant les refor­mes econòmiques impul­sa­des per Deng Xia­o­ping a finals dels anys setanta del segle pas­sat. “El drac xinès és un ani­mal que els nos­tres manu­als no acon­se­guei­xen des­xi­frar”, observa Fede­rico Ram­pini a La Repub­blica. “Fa vint anys encara domi­nava la visió opti­mista que la inte­gració de la Xina a l’eco­no­mia glo­bal, més l’efecte inter­net, farien la República Popu­lar cada cop més sem­blant a nosal­tres, menys auto­ritària, fins i tot democràtica, seguint la tra­jectòria de mini­dracs com ara Corea del Sud i Taiwan.” Però els xine­sos han seguit un altre camí i Occi­dent per­fila ara una estratègia de con­tenció con­tra el que con­si­dera un “rival sistèmic”. “Atès que la Xina intenta divi­dir la resta del món, la res­posta ha de ser ali­an­ces de geo­me­tria vari­a­ble, en el pla econòmic i estratègic. Però amb això no n’hi ha prou. Davant del des­a­fi­a­ment xinès, les democràcies occi­den­tals, espe­ci­al­ment la UE, no s’han d’acon­ten­tar a denun­ciar les vul­ne­ra­ci­ons dels drets humans en aquest país. Per ser creïbles, han d’exem­pli­fi­car l’èxit del model democràtic amb el seu com­por­ta­ment”, plan­teja Le Monde.