L'obstacle és a Madrid, no a Brussel·les

Men­tre Andorra no s'adhe­reixi a la UE, que el català sigui o no llen­gua ofi­cial seguirà depe­nent de la volun­tat del govern espa­nyol, fins ara nul·la. Ni el PP ni el PSOE no han dema­nat mai a Brus­sel·les la reforma del regla­ment 1/58 del règim lingüístic de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees per afe­gir el català, el basc o el gallec a les 23 llengües ofi­ci­als. D'opor­tu­ni­tats per fer-ho no n'han fal­tat: en cada ampli­ació cal reo­brir-lo per enca­bir-hi la llen­gua del nou soci, com es va fer l'any pas­sat, per al búlgar i el romanès.

Si el gaèlic, amb només 60.000 par­lants, és ofi­cial i el català no, tot i tenir-ne deu mili­ons, és perquè el govern de Dublín ho vol i l'espa­nyol no. Irlanda ho va dema­nar el juny del 2005, 32 anys després d'haver-se adhe­rit a la UE, i la resta de socis ho van haver d'accep­tar, men­tre que l'únic que ha acon­se­guit Miguel Ángel Mora­ti­nos és con­fon­dre els veïns de dalt par­lant-los de "la llen­gua que es deno­mina català a Cata­lu­nya i les Illes Bale­ars i valencià a la Comu­ni­tat Valen­ci­ana".

La web de l'ofi­cina de l'Euro­cam­bra a Bar­ce­lona no és el por­tal ofi­cial, però sí que obre una petita escletxa més per a l'ús del català a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, molt limi­tat. Els con­se­llers de la Gene­ra­li­tat poden par­lar-lo en els con­sells de minis­tres amb comp­ta­go­tes: el cafè per a tot­hom els obliga a espe­rar que la resta de comu­ni­tats des­fi­lin per Brus­sel·les per poder tor­nar-hi a anar. I podem escriure a la Comissió, el Con­sell i el Par­la­ment i rebre res­posta en la nos­tra llen­gua. Però al ple d'Estras­burg, que fins fa no gaire tenia un pre­si­dent i un vice­pre­si­dent cata­lans, el soci­a­lista Bor­rell i el popu­lar Vidal-Qua­dras, seguirà estant pro­hi­bit, al·legant uns pro­ble­mes tècnics i de recur­sos que són ine­xis­tents: el 60% dels intèrprets de cas­tellà són cata­la­no­par­lants i podrien tra­duir des de la mateixa cabina.