Compte enrere a ERC

Un senyor o una senyora de Per­pinyà o de Xixona, per citar dues de les pobla­ci­ons de fora del Prin­ci­pat on els 10.459 mili­tants d’ERC –segons l’últim cens faci­li­tat– es tro­ba­ran dis­sabte dues urnes per votar el nou pre­si­dent i el nou secre­tari gene­ral del par­tit, poden deci­dir no només els lide­rat­ges esmen­tats, sinó també el futur del govern de Cata­lu­nya i, de retruc, d’Espa­nya. És la per­versió que la pecu­li­a­ri­tat orga­nit­za­tiva d’ERC genera en el sis­tema més democràtic que exis­teix en un par­tit per triar els seus líders: 756 mili­tants d’ERC de la Cata­lu­nya Nord, les illes Bale­ars i el País Valencià –fora, per tant, del ter­ri­tori de Cata­lu­nya, que l’Esta­tut situa en els límits admi­nis­tra­tius de la Gene­ra­li­tat– poden inci­dir de manera deci­siva en la con­tinuïtat del tri­par­tit.

Per què? Doncs perquè dues de les qua­tre can­di­da­tu­res –les de Joan Car­re­tero i Uriel Ber­tran– apos­ten sense embuts per sor­tir del govern si no es com­plei­xen unes con­di­ci­ons inas­su­mi­bles per al PSC de José Mon­ti­lla. És per això que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha desac­ti­vat aquesta set­mana dues bom­bes de rellot­ge­ria amb les quals els crítics esmen­tats han inten­tat minar la cre­di­bi­li­tat sobre la influència dins del govern dels can­di­dats ofi­ci­a­lis­tes Joan Puig­cercós i Ernest Benach. A Mon­ti­lla no li interessa una victòria de Car­re­tero o un resul­tat que man­tin­gui la ines­ta­bi­li­tat a ERC i per això evita públi­ca­ment apos­tar per la inter­con­nexió de xar­xes de l’Ebre i el Llo­bre­gat. I per això va ins­tar també Ernest Mara­gall a gua­nyar temps amb el decret de la ter­cera hora de cas­tellà.
Dis­sabte a dos quarts de nou del ves­pre es conei­xerà el tàndem gua­nya­dor dels cau­cus d’ERC. El tri­par­tit és a 72 hores de resol­dre la pri­mera de les tres X de l’equació que ha de dir si esgota la legis­la­tura o no. Les altres dues són el resul­tat del nou finançament i la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. O, més aviat, la reacció davant d’una hipotètica sentència adversa. Acos­tu­mats als vai­vens del Dra­gon Khan que, jus­ta­ment, va inven­tar Joan Car­re­tero, en els dar­rers dies veus diver­ses han posat en qüestió la bon­dat de la fórmula i l’opinió pública i publi­cada és cada cop més del parer que l’experiència està amor­tit­zada, ara o el 2010. El pre­si­dent sor­tint del Cer­cle d’Eco­no­mia, José Manuel Lara, va dir diven­dres pas­sat que és difícil gover­nar quan les bases d’un par­tit del govern es mani­fes­ten en con­tra de deci­si­ons del mateix govern. Res de nou sota el sol, si no fos perquè a més dels empre­sa­ris, algú com el líder de la UGT, Josep Maria Àlva­rez, ha dema­nat una majo­ria par­la­mentària capaç de pren­dre deci­si­ons.

Tot ple­gat fa que a CiU –i de retruc a un PSOE que, neces­si­tat d’ali­ats a causa d’un PNB enfi­lat a la mun­ta­nya, pica l’ullet públi­ca­ment a un Mas que viu a la freda opo­sició– es fre­guin les mans con­vençuts que tard o d’hora el cau­cus repu­blicà pas­sarà fac­tura perquè, gua­nyi qui gua­nyi, haurà de jus­ti­fi­car davant de la militància un canvi d’acti­tud.
A dos dies perquè s’obrin les urnes als casals d’ERC als Països Cata­lans les qua­tre can­di­da­tu­res cele­bren, entre avui i demà, els actes finals d’una cam­pa­nya interna de tres set­ma­nes. Uriel Ber­tran i Jaume Renyer tan­quen a Vic avui. Car­re­tero i Rut Caran­dell a Bar­ce­lona. Ernest Benach i Rafel Niubò ho fan a Lleida. I Puig­cercós i Joan Ridao aguan­ta­ran fins demà amb cinc actes més repar­tits pel ter­ri­tori.