Un veterà preocupat per l'estabilitat

Govern? Eleccions?

Analitzant el 27-S, admet que “l'independentisme va tenir un gran suport polític, fins al punt que és majoritari al Parlament, però aquest independentisme va plantejar les eleccions com a plebiscitàries, i és evident que no hi ha el 50% de persones que sumin per la independència tal com està plantejada. Fins i tot si hagués el 50% més u, no s'hauria de tirar endavant”.I es mostra molt crític sobre la situació actual: “Després de dos mesos i dies, ni tan sols tenim govern. Han estat capaços de posar-se d'acord per una declaració que és letal a efectes internacionals i en canvi no ho han estat per posar-se d'acord per investir un president i tenir un govern. No he vist mai un país que declari abans la independència que tenir un govern”, rebla.

I arriba la sentència que Duran repeteix darrerament: “Desconec les CUP” i “la Convergència actual no la reconec”. Als cupaires els reconeix la seva coherència, però admet que estan “tant, tant, tant lluny del que nosaltres representem com a model de societat que mai hem tingut cap tipus de relació”. Govern o eleccions? “Qualsevol dels dos desenllaços és negatiu”. Als polítics, sosté, no se'ls elegeix per “anar convocant eleccions, se'ns elegeix per buscar fórmules que garanteixin l'estabilitat i la governabilitat”. Qüestionada aquesta possibilitat, queda la del pacte: “Fer un govern amb la CUP és posar-se el llop a casa”, afirma, i vol deixar molt clar que ho diu amb molt de respecte, però insisteix que el model de societat de la CUP “està a anys llum de la CDC clàssica”. Afirma que no vol basar la seva campanya en parlar dels altres, “però em sento amb l'obligació moral d'explicar que tot això ens està portant a una situació d'efectes irreversibles”, de la qual ell culpa, en part, Convergència.I també al PP i al PSOE. Als primers, pel que han fet mentre han governat els darrers quatre anys, i a tots dos per la seva actitud davant l'Estatut, ja sigui per acció o per omissió.

I de l'Estatut a la Constitució, el pacte polític de la Transició, que “ha rutllat durant uns quants anys” però que ara “ja no serveix”. Duran troba necessari entrar en una nova etapa, “que no és passar de la dictadura a la democràcia, és passar d'una democràcia que s'ha erosionat en la seva aplicació a una que reculli els nous reptes i les noves realitats”. Ras i curt: s'ha de crear una ponència constitucional per perfeccionar una democràcia deteriorada i “en aquest perfeccionament s'ha de trobar la solució per a les demandes de Catalunya”.

I reflexiona: “Mai Espanya ha entès Catalunya perquè Espanya s'ha fet amb mentalitat castellana, que no dóna per als sentimentalismes que formen part del que és important per al fet nacional català. El que més em fereix és quan s'identifica el sentiment català amb la pela. Sí que ens interessa tenir un bon concert, i ens interessa resoldre el finançament, però no és aquesta la nostra identitat. La nostra identitat és llengua i cultura, i sentiments. Hi ha molts sentiments darrere de les posicions que mantenim: els que creuen en la independència i els que no hi creiem, però defensen la realitat nacional d'aquest país.”

Les majories que s'albiren després del 20-D fan difícil pensar en aquest consens que predica per a la reforma constitucional. El cap de llista d'Unió no s'atreveix a fer un pronòstic sobre els resultats, i més quan se li pregunta per determinades formacions “emergents”. “No conec Iglesias. No conec prou Ciutadans.... sé que hi ha una cara mediàtica, sé que hi ha molt de plató de televisió, però no veig un programa....” Dubta d'aquells que es presenten com la nova política però que a les seves llistes porten antics quadres del PP. És conscient que a Espanya canviaran coses, que s'acaba això de les majories absolutes i alerta de la dificultat que hi haurà per a la governabilitat si aquesta depèn no de deu i dotze diputats, com havia arribat a passar fins ara, sinó de trenta o quaranta. “Aquí no hi ha el costum del pacte polític, ni de govern de coalició. Falta maduresa democràtica per part dels responsables polítics.”

És en aquest punt de la conversa quan aflora de manera més viva la seva preocupació pel moment polític actual. Parlem d'Espanya però altre cop li ve al cap Catalunya: “L'estabilitat és un valor que ara està en risc, està en risc a Catalunya d'una manera evident. Crec que el problema de Catalunya no serà si és independent o no, que no ho serà de moment, sinó la manca de governabilitat. I a Espanya, per raons molt diferents, també anem cap a un escenari molt complicat. Serà molt difícil gestionar els resultats del 20 de desembre, molt.”

L'escenari que planteja a curt termini no deixa massa espai per a l'optimisme, i arribats a aquest punt és quan el candidat aconsella abandonar la ficció i tocar de peus a terra. “Que deixin la propaganda, les ganes d'humiliar Catalunya com ha fet Montoro amb el FLA...”. Duran insisteix que cal negociar perquè l'enquistament del problema català “acabarà amb molta inestabilitat política i tindrà conseqüències econòmiques tremendes per a Catalunya i també per a Espanya”, però adverteix que mai hi haurà negociació si el que es reclama és la independència, perquè no ho vol Espanya i, sobretot, no ho vol Europa.

La conversa es relaxa quan parlem del seu futur. Confia en aconseguir un escó. I si no és així, treballarà d'advocat al despatx de la seva dona, que és el que tenia previst fer abans de decidir-se a repetir per novena vegada, i aprofitarà per passar més temps amb la família. Té clar que l'endemà de les eleccions, un cop celebrada la tradicional valoració dels resultats, marxarà cap a Begur passar-hi les vacances de Nadal. La diada de Reis la passarà a Tamarit, a casa del pare, de 91 anys, que viu sol des d'en fa onze, quan va morir la mare de càncer. “Unes vacances tranquil·les passi el que passi.” La dona i les tres filles han quedat sempre al marge de l'exposició pública, “són espai diferents”. Quan parla de les filles li canvia la veu. Expressa preocupació pel seu futur –“abans una carrera t'assegurava una feina estable”–, i alhora valora el coratge i la valentia que demostren en la recerca de la felicitat; no els fan por els canvis. “Els joves d'ara –diu –són millors que nosaltres, molt millors”.