El ròssec que deixa el suïcidi

Dijous en Martí, un noi de 23 anys, va pujar fins al santuari del Far, va fer una trucada i es va llançar pel cingle. Una caiguda mortal de necessitat. Els equips d'emergència van trobar el seu cos el mateix dijous al vespre però no el van poder treure fins divendres, quan ja era clar, i van haver de mobilitzar un helicòpter i tot. El rescat es comptabilitzarà en les estadístiques dels rescats de muntanya i en Martí passarà a ser un número més en les estadístiques dels suïcidis. L’any passat l’Idescat va comptabilitzar 607 persones que s’havien suïcidat a Catalunya. Si fem la comparació amb els morts d’accident de trànsit, sempre fent servir les dades oficials, comprovem que a les carreteres van morir 157 persones. No costa gaire, doncs, de veure que els suïcidis són molt més que el triple, gairebé el quàdruple, que els morts d’accidents. El suïcidi és una autèntica xacra mirat en global. Un problema de mal afrontar. En Narcís Bardalet, el forense que ha vist centenars de mort violentes (un suïcidi és una mort violenta), el filòsof de les dites sàvies, defineix el suïcida com “un valent davant la mort i un covard davant la vida”. Sembla encertat. També se li ha de donar la raó quan diu que els suïcides juguen amb un avantatge perquè són els únics que decideixen quan, on i com morir i poden deixar les coses arreglades (testaments, voluntats escrites...). És cert. Però la reflexió encara més encertada que li he sentit, al savi forense, és que els suïcides deixen un terrible ròssec a les persones del seu entorn, un sentiment de culpabilitat. Aquesta mortificació social, que converteix la família del suïcida en víctimes, no surt a les estadístiques. La persona que va rebre la darrera trucada del noi que es va tirar al Far serà víctima d’aquesta situació per sempre. En alguns casos, les persones pròximes al suïcida no volen admetre que la mort hagi sigut voluntària. I a vegades prenen iniciatives per evitar que se sàpiga o emmascarar la causa de la mort. Un cas extrem va passar a Calonge el 2011. Un home septuagenari que vivia en un mas va aparèixer mort davant de la casa. Havia mort d’un tret d’arma de foc. Quan la policia i la comitiva judicial van anar a fer l’aixecament del cadàver van comprovar que no hi havia cap arma al costat del cadàver. La conclusió va ser, doncs, que algú li havia disparat i havia fugit. Es van posar a investigar la mort com a criminal i el jutjat va decretar el secret de sumari. Però s’equivocaven. Després de diversos interrogatoris i de caure en contradiccions, els familiars van admetre que l’home s’havia suïcidat amb una arma que s’havia fabricat ell mateix i que l’arma se l’havien endut ells perquè no volien que se sabés que s’havia suïcidat. Els avergonyia tenir un suïcida a la família. S’estimaven més que la gent pensés que l’havien assassinat. Els podrien haver encausat per simulació de delicte i ocultació de proves, però els Mossos i el jutge van ser benèvols i van entendre el seu estat d’ansietat. I els van veure com el que també eren, víctimes. Hi ha casos en què els suïcidis també s’han de considerar casos de violència vicària, tot i que es tendeix a fer servir només aquesta terminologia en casos de masclisme. Quan un home mata el fill per mortificar la mare. Això va ser el cas del pare holandès que el setembre del 2008 va llançar la seva filla també pel cingle del Far i després es va llançar ell. Un acte cruel, sens dubte, per turmentar la mare de la nena. Víctima per sempre. Ja tenim institucionalitzat el 10 de setembre com el Dia Internacional de la Prevenció dels Suïcidis. És un pas perquè deixi de ser tabú, però que no s’oblidin les víctimes vives, les que pateixen el ròssec que ha deixat el suïcidi.