El futur de les renovables, un debat obert i amb incògnites

El repte que representarà dur a terme la transició cap a la implantació de les energies alternatives és enorme. La fita del 2050 és important, perquè la major part ja ha de sortir de fonts renovables. Des de l’aprovació del Pla Nacional per a la Transició Energètica que se’n parla. Però, i a grans trets, tot això què comporta? Aquesta temàtica i els seus efectes s’han posat avui sobre la taula a la Jornada sobre Urbanisme i Energies Alternatives, a l’auditori Josep Irla, a Girona. Les conclusions són clares: unificar esforços, un bon marc normatiu, buscar l’eficiència entre aquestes mateixes tecnologies i respecte per l’entorn, com preservar l’agricultura, el paisatge i el patrimoni. Unrepte gent fàcil. Els organitzadors de la jornada n’eren conscients –vegeu peça–.

El motor que ho mou tot és el de l’emergència climàtica. No ens enganyem. Aquest fet és clau. I en tot aquest procés passen coses i importants. La redacció del Pla Territorial Sectorial per al Desenvolupament de les Energies Renovables a Catalunya (PLATER), que està redactant la Generalitat des de fa dos anys, n’és una. I ja es va amb retard. Cal accelerar-ho perquè el mercat avança implacablement i les instal·lacions es van portant a terme. Tot això afecta i molt. A les jornades va quedar clar que un dels reptes és definir clarament la legislació. La seva implantació normativa tindrà conseqüències. Una, i directe, la dels plans d’ordenació urbana municipal. De fet, ja els té. Alguns ajuntaments han fet modificacions puntuals per blindar-se i evitar la implantació de certes instal·lacions. Tot avança molt ràpidament. No és el mateix la implantació en àrees urbanes, valorant les superfícies, que fer-ho en sòl urbanitzable no programat. Les millores tecnològiques són espectaculars, especialment en les fotovoltaiques –els aerogeneradors estan tocant sostre i es focalitzen en buscar més eficiència–. Però, hi ha altres qüestions importants, com per exemple el paper que han de tenir les comunitats d’autoconsum, l’impacte dels parcs d'aerogeneradors –com el del Golf de Roses – o la capacitat d’emmagatzemar de l’energia i com distribuir-la.

Per moure’ns per aquest món complex ens servirem dels ponents de les tres taules rodones que s’han fet: pautes de present i futur de les instal·lacions a Catalunya, implantació de plantes fotovoltaiques i, finalment, projectes de plantes eòliques al territori.

Ens ajudaran a fer unes pinzellades. El marc normatiu és important. Cal lligar-ho tot i bé. Ja s’ha fet feina, però en queda. Jaume Margarit, cap de l’àrea de programes energètics i sectorials de l’Institut Català d’Energia (ICAEN), explica que per la implantació de les plantes fotovoltaiques “les mateixes receptes no serviran per a tothom”: “S’ha de desenvolupar la llei de transició energètica, i posar les bases, amb la vocació de solucionar problemàtiques, com ara el que afecta edificis, zones artificialitzades i a les de terra.” Tot aquest treball, i segons Margarit, requerirà “un esforç colossal on tots els actors han d’orientar-se cap a una direcció”. La cap dels Serveis Jurídics de l’Ajuntament de Santpedor, Trini Capdevila, explica que es donen intents benintencionats per part dels ajuntaments per buscar solucions en aquest context. Per això, i per aclarir dubtes, reclama una “bona regulació”. Un exemple: posar plaques en edificis molt antics o fora d’ordenació: “Senzillament, no s’hi poden implantar perquè un article ho diu”. “Penso que el que cal encara és fer molta pedagogia, fer ordenances de procediments molt simples pel que fa a llicència, comunicació prèvia o llicència d’obres provisional.”

Però què serien les plaques fotovoltaiques i les renovables en general? Un bé de consum? Aquest és la pregunta que es fa Francesc Pujol, membre fundador de Som Energia. I ho té clar: “Potser cal deixar de valorar l’energia elèctrica com un bé de consum. L’energia és bàsica. I s’ha de tractar diferent d’un bé de consum. Ens hem de carregar de drets i per obtenir-los cal treballar i dissenyar com fer-los reals”. Ara és molt econòmic posar plaques. Voltarien els 6.000 euros per família i els cobreix entre el 40 i el 45% amb un estalvi d’uns 400 euros anuals. A més, s’estan explorant fórmules com les comunitats energètiques. Un exemple el trobem a Cornellà de Terri. Josep Antoni Hidalgo, que n’és regidor, a més d’arquitecte municipal de Forallac, en destaca l’èxit. El joc és gran. Perquè l’administració pot cedir espais per ajudar els veïns. I un punt important. Generar energia dona sobirana, com apunta Ramon Vergés, soci de Suno, enginyeria de serveis: “Si estàs lligat a una comunitat, blindes el preu durant unes hores. A més, les instal·lacions ja són molt rendibles”, destaca i obre un altre front: “El debat serà analitzar quines altres energies ens calen més enllà de les hores solars i com aprofitar l’energia que puguem emmagatzemar”. I un detall i important: “Cal, però, tenir cura amb el patrimoni”. Aquest és la reflexió que fa Olga Bas, arquitecte del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, que apunta que cal reflexionar amb sensibilitat sobre l’arquitectura”.

Al marge del debat sobre la necessitat o no d’implantar parcs eòlics, no oblidem que tenen un impacte sobre el paisatge més que evidents, cal buscar un equilibri entre les diverses tecnologies per generar energia. Ho van defensar Xavier Rehues, subdirector general de coordinació urbanística de la Generalitat, i Anna Juan, enginyera de camins de l'empresa Sener. Amb veus crítiques, això sí, com la de Jaume Darné, investigador del Consell Internacional de Grans Xarxes Elèctriques,que defensa que el gruix de l’energia la poden subministrar perfectament les fotovoltaiques. A més, i pel que sembla, l’autoconsum no serà suficient i caldrà recórrer als aerogeneradors. Hi ha altres debats, com ara l’impacte ambiental d’aquests. Caldrà estudiar els estudis que es van publicant sobre parcs anteriors. Però sí que es va posar sobre la taula un element on tots hi van està d’acord. A més, poc conegut. La possibilitat de col·locar aerogeneradors en zones industrials. Aquesta tecnologia no serveix per a l’àmbit domèstic, però ofereix oportunitats. Però el debat de fons continua sent el mateix. La regulació. En aquest sentit, Camil Cofan, arquitecte i director d'Uurbanisme i Mobilitat de Figures, va destacar que: “Aquesta és energia més potent de totes. La que té més impacte. La més delicada. La més difícil d’ubicar. I calen criteris d’implantació per fer-ho".