Menors romanesos en vigilància intensiva

La trentena de menors romanesos que acostumaven a arribar cada mes als serveis d’atenció immediata de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) perquè havien estat enxampats pidolant o fent petits furts per descuit s’han reduït a la meitat. És el resultat d’un nou programa d’acompanyament a aquests menors que encara està en fase de proves –va començar l’octubre passat– i parteix de la base que si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya: una treballadora social i una mediadora romanesa fan un seguiment intensiu tant dels nens i nenes com de tota la família.
Es tracta, doncs, d’una actuació específica amb els romanesos d’ètnia gitana, senzillament perquè l’experiència ha demostrat que aquest col·lectiu no s’adequa als circuits habituals de protecció. “Els protocols d’actuació que s’apliquen a la població autòctona o altres col·lectius d’immigrants són clarament ineficaços amb els gitanos romanesos. No només en el cas d’atenció a la infància, també hi ha moltes dificultats perquè es vinculin als serveis socials perquè no tenen aquests hàbits per la seva tradició nòmada”, indica el responsable de la DGAIA, Xavier Soley.

Es trobaven amb situacions greus, perquè els Mossos traslladaven noies de només 12 o 13 anys com a mínim un cop per setmana a Atenció a la Infància perquè eren utilitzades per les famílies per pidolar pel carrer, algunes estaven embarassades i no tenien cap tipus de seguiment mèdic, ni tampoc quan patien malalties greus. Quan ingressaven en un centre d’acollida s’hi estaven un o dos dies i fugien. “Havíem de trobar solucions per anar més enllà –explica Soley– i això volia dir un pla de treball amb cada família”.

Així, la primera funció de la treballadora social i la mediadora romanesa va ser veure qui era qui dins de cada família –perquè s’organitzen a través de clans– i a partir del coneixement actuar de pont entre la família i els serveis socials municipals. “No es pot tirar endavant cap pla de treball sense convèncer els adults. I, un cop convençuts, és una feina de dies i temps”, indiquen les responsables del programa. Aconseguir que un menor de 16 anys vagi a escola, per exemple, pot ser feina de mesos.

Aquesta desconfiança, a més de l’alta mobilitat territorial del col·lectiu que els porta a canvis constants de domicili, és un dels grans entrebancs amb què es troba la treballadora social i on té un paper clau la mediadora romanesa. Cada cop que els Mossos duen un menor a la Fiscalia o a la DGAIA, treballadora i mediadora hi parlen, després parlen amb la família quan el va a buscar i al cap d’uns dies es desplacen fins al domicili familiar per continuar amb el seguiment del cas. Només així s’aconsegueix establir una relació de prou confiança mútua per iniciar un pla d’inclusió social.

Soley valora molt positivament els primers mesos del nou programa, tot i que adverteix que els grans passos poden semblar des de fora petits perquè es tracta, per exemple, d’aconseguir l’escolarització d’un menor o que una adolescent faci seguiment mèdic del seu embaràs.

Els números també parlen d’èxit: dels 36 menors atesos per la DGAIA el febrer del 2008 es va passar a 15 a l’octubre, a 12 al desembre, a 14 al gener i a 19 al febrer. La setmana del 23 al 29 de març no n’hi va arribar cap. “Fa un any, era impossible que en set dies no n’arribés ni un”, assegura Soley.

Les intervencions de la treballadora social i l’educadora romanesa es van iniciar l’octubre del 2008: s’han atès 47 menors entre 11 i 18 anys (el 70% noies) i s’han coordinat amb set serveis socials. Concretament, durant el gener es van fer setze entrevistes i es va intervenir en vuit famílies, i al febrer, disset entrevistes corresponents a deu famílies.