El repte de la proximitat

Fa trenta anys, quan varen néixer les televisions locals, el vídeo domèstic estava de moda. Qualsevol persona amb idees de futur acostumava a dir que “el vídeo té moltes possibilitats”, però a l'hora de la veritat el vídeo servia majoritàriament per filmar batejos i casaments. Amb les incipients televisions locals passava una cosa semblant. Els teòrics podien formular teories de l'alliberament a partir de la capacitat d'agitació política de les televisions locals, però la majoria de les teles varen néixer per imitar allò que feien les teles professionals. Hi havia un cert amateurisme que partia de la idea que amb pocs mitjans calia fer el model de les altres televisions. Han passat trenta anys i moltes televisions que jugaven a ser televisions de veritat s'han convertit en televisions professionals. Avui la televisió local és una realitat professional que funciona. Probablement el repte de la majoria ha estat el de saber informar i entretenir. Com a mitjans de comunicació, el camí cap a la professionalització ha servit per reivindicar la tasca de la informació de proximitat. Moltes cadenes expliquen tot allò que afecta la política municipal i són un fòrum de l'activitat política a nivell local. Tot sovint, aquest repte essencial ha estat complicat, sobretot quan moltes televisions han hagut de sobreviure gràcies a la dependència de les ajudes municipals i han hagut de jugar amb més o menys fortuna el servilisme polític. Avui, després de la tempesta originada per l'emergència de les xarxes socials i de les noves formes de subjectivitat informativa, el repte de futur de les televisions locals radica en com continuar actuant com a servei públic, com a garant de l'eficàcia de la política de proximitat. La solució no és fàcil i les televisions no poden deixar-se emportar per la inèrcia. En trenta anys, han esdevingut un puntal bàsic per repensar unes polítiques comunicatives que poden anar de la informació a la pedagogia, de l'educació a la diversió.