“Potser som en la calma abans de la tempesta”

Al meu parer, hem entrat en un moment d'esta­bi­li­tat rela­tiva, en què sem­bla que recu­pe­rem lec­tors (i ven­des), alhora que es con­so­li­den dife­rents pro­jec­tes, nous o reno­vats. Tan­ma­teix, no estic segur si és un moment de calma enmig de la tem­pesta. Penso que, tot i l'opti­misme, hem de ser pru­dents abans de dir que el mal temps ja ha pas­sat.

Cal ser ima­gi­na­tius i valents a l'hora de millo­rar la comu­ni­cació digi­tal de les edi­to­ri­als, per tal de fer-nos pre­sents a les xar­xes, sobre­tot en el cas de l'edició en català. Al mateix temps, cal estar atents als nous for­mats de publi­cació i a les per­so­nes que s'hi expres­sen, per molt ines­ta­bles i can­vi­ants que siguen aquests for­mats (ara Twit­ter, adés els blogs, etcètera). No tan sols per ser-hi pre­sents, sinó per poder veure les pos­si­bi­li­tats artísti­ques d'aquests mit­jans i esta­blir, així, els lli­gams neces­sa­ris amb l'expressió literària. Mal­grat tot, pense que hem de creure en el lli­bre en paper i en la lec­tura clàssica, negre sobre blanc, perquè ens ofe­rei­xen una experiència cul­tu­ral i intel·lec­tual única. Pel que fa a la pira­te­ria, no tenim una solució clara. Pro­ba­ble­ment s'imposa una com­bi­nació de peda­go­gia i con­tundència legal. Però sense el con­ven­ci­ment col·lec­tiu que la pira­te­ria és un pro­blema greu que afe­bleix el sis­tema cul­tu­ral i fa min­var les pos­si­bi­li­tats expres­si­ves de la nos­tra soci­e­tat, no trau­rem l'aigua clara.

Aquesta pre­gunta varia per fac­tors geogràfics, per exem­ple. Les polítiques que, històrica­ment, s'han implan­tat al País Valencià són dife­rents de les que s'han posat en marxa a Cata­lu­nya. Però a grans trets sem­pre s'hi pot fer més. Per exem­ple, cal­dria començar a pen­sar que el foment lec­tor ha d'anar unit a l'estímul de la cre­a­ti­vi­tat i dis­se­nyar estratègies en aquest sen­tit, sobre­tot entre els ado­les­cents, una edat en la qual hi ha una gran efer­vescència cre­a­tiva però en la qual, para­do­xal­ment, mol­tes per­so­nes viuen una crisi lec­tora.

A grans trets, es viu un moment sem­blant al que viu l'edició en ter­mes gene­rals, sense espe­ci­fi­ca­ci­ons de llen­gua. De manera més con­creta, trobe molt interes­sant el revul­siu que han supo­sat les ini­ci­a­ti­ves recents, noves o reno­va­des, que han sor­git al caliu de l'edició inde­pen­dent (petita o mit­jana), però també des de grups con­so­li­dats. Hi ha una efer­vescència, sobre­tot a Cata­lu­nya, que pot donar fruits molt impor­tants si compta amb el suport ins­ti­tu­ci­o­nal i social neces­sari. La Set­mana del Lli­bre en Català és, al meu parer, un símptoma clar i posi­tiu del que afirmo.

Hi ha mol­tes mane­res de fer-ho, però no n'hi ha cap de per­fecta. Els edi­tors hem d'estar atents a les pro­pos­tes que ens arri­ben i tin­dre la valen­tia d'apos­tar-hi fort encara que els autors siguen poc cone­guts o gens. Alhora, els autors han de ser ago­sa­rats per a pre­sen­tar els seus pro­jec­tes i con­fiar en la tasca edi­to­rial. En aquest sen­tit, vull rei­vin­di­car la funció de l'edició pro­fes­si­o­nal davant de l'auto­e­dició. Final­ment, cal reno­var les dinàmiques vin­cu­la­des als pre­mis lite­ra­ris, amb jurats més joves i pari­ta­ris, que siguen sen­si­bles a les nove­tats. Això no vol dir que hàgim de menys­tin­dre les veus con­so­li­da­des: els dis­cur­sos que opo­sen allò nou a allò vell solen sim­pli­fi­car les coses fins a un punt perillós.

Hi ha una sèrie d'obres ori­gi­nals en llen­gua cata­lana d'autors impor­tants (joves i no tan joves) que poden des­ta­car força. Bro­mera, per exem­ple, pre­senta una de les millors novel·les de Lluís-Anton Bau­le­nas, Amics per sem­pre, la qual és, a més a més, un dels pri­mers retrats lite­ra­ris retros­pec­tius de la Bar­ce­lona olímpica. Des d'un punt de vista pràctic, caldrà veure què passa pel fet que la diada cai­gui en diu­menge i tan prop de Pas­qua. En qual­se­vol cas, ens tro­bem amb una collita d'allò més interes­sant.