Cristall

El reflex d’un cris­tall mai és clar. Com els records entre els amics, mai coin­ci­deix del tot. Gon­zalo Cunill sedu­eix en aquest joc de donar veu, alhora, a tres per­so­nat­ges en una mena de conte preciós i tràgic que defi­neix el títol enigmàtic. Acom­pa­nyat d’una cris­ta­lle­ria en sus­pensió, Jan Lauwers (artista inquiet que visita inter­mi­tent­ment Cata­lu­nya i que també és còmplice de Nao Albet) ha escrit aquest text d’un cert aire tràgica­ment opti­mista. Cunill i Lauwers han equi­pat un dis­po­si­tiu prisma que per­met reac­ci­o­nar a la llum en dife­rents plànols i ser­vir dife­rents refle­xos, en funció del que demana l’ànima de l’espec­ta­dor. És un conte expli­cat en directe, apa­rent­ment, des­pu­llat de tot, però que es guarda les sor­pre­ses que es dis­pa­ren quan es per­cep que pot caure l’atenció. Els tres rols els per­me­ten apor­tar mira­des com­ple­xes, sovint imat­ges lúcides que tra­ves­sen l’escena com un llam­pec (“La política no és la veri­tat, sinó la quan­ti­tat de reco­nei­xe­ment que es pot acu­mu­lar dels altres”).

L’amis­tat fidel de tres amics es forja en la dife­rent manera d’enten­dre el món. I, sobre­tot, en la capa­ci­tat d’empa­tit­zar amb l’altre i dis­cu­tir-hi sense arri­bar a les mans (si no és precís). Álex és un pen­sa­dor pes­si­mista, amar­gat, que viu sota el jou d’un homi­cidi pro­per traumàtic. Gon­zalo és un àngel, una mena d’ésser que actua en posi­tiu, li agrada riure i veure sem­pre arreu el ves­sant pos­si­bi­lista de les situ­a­ci­ons. Chris­tine, final­ment, hi posa la calma per pren­dre les deci­si­ons el més encer­ta­da­ment pos­si­ble. És una relació abo­cada al tren­ca­ment, però que ells, màgica­ment, man­te­nen en peu, fins després de morts. Pot­ser patina, en aquesta posada en escena, la incor­po­ració del públic, una mica forçada, per ser l’estrena. És molt pro­ba­ble que el joc de per­su­asió sigui més orgànic en les fun­ci­ons de tem­po­rada.

Les fra­ses cur­tes i pre­ci­ses són com el tall d’un vidre. En l’equi­li­bri ines­ta­ble hi ha la metàfora del perill d’una reacció que podria ser con­si­de­rada tòxica. Però que tots tres pro­ta­go­nis­tes saben man­te­nir amb una tensa estima, i saber que la sole­dat prima en la relació entre iguals. El des­as­sos­sec del rellotge impa­ra­ble només es pot sal­var ballant.