Sense ambició

Hollywood talkies explo­rava la memòria històrica per recor­dar-nos que en els anys trenta, amb el nai­xe­ment del sonor, diver­sos cine­as­tes van inten­tar tri­om­far a les Amèriques. La pel·lícula mos­tra el cos­tat per­vers del somni ame­ricà i com la indústria espa­nyola sem­pre ha fra­cas­sat en els intents de con­que­rir-lo. Llums ver­mells, de Rodrigo Cortés, m'ha fet pen­sar en la lliçó de Hollywood talkies. Un cine­asta espa­nyol deci­deix tre­ba­llar amb dos vells pesos pesants, De Niro i Wea­ver, per rea­lit­zar una pro­ducció ame­ri­cana que és incapaç de tras­pas­sar els límits d'una sèrie B. És com si la vella tra­dició de José Anto­nio de la Loma o Anto­nio Isasi, cen­trada a omplir càstings amb velles glòries per donar una dimensió inter­na­ci­o­nal a uns pro­duc­tes man­cats d'ambició, tingués la seva res­posta. El pro­blema no radica en el gest de voler con­que­rir Hollywood, ni en el de maqui­llar la rea­li­tat per inte­grar-se en un cert sis­tema de pro­ducció, sinó en la manca d'ambició.

Rodrigo Cortés és un cine­asta amb un bon domini de la posada en escena i amb idees visu­als. Buried nai­xia d'una idea radi­cal i de l'habi­li­tat de man­te­nir una posada en escena exi­gent. El film s'enfon­sava quan la radi­ca­li­tat dels plan­te­ja­ments dona­ven pas a solu­ci­ons con­ven­ci­o­nals. El mateix pro­blema es plan­teja a Llums ver­mells, però s'agreuja
pel seu desig de maqui­llar la pro­ducció i fer-la acces­si­ble a un mer­cat que no és el nos­tre. Plan­teja un dilema interes­sant entre la ciència i la pseu­dociència, entre la psi­co­lo­gia i la parapsi­co­lo­gia. Els pro­ta­go­nis­tes, una versió pragmàtica dels caçafan­tas­mes, han de des­co­brir si els efecte para­nor­mals són fruit d'un joc de posada en escena o de l'existència d'un mis­teri situat en el món del més enllà. El pro­blema és que el dilema perd tota forma d'ambigüitat perquè el guió és pre­vi­si­ble, perquè des del pri­mer moment intuïm els secrets i els girs de la història. Cortés domina la posada en escena. Té seqüències roda­des amb un cert vir­tu­o­sisme, però el seu joc s'esgota perquè cau en les tram­pes que teòrica­ment denun­cia el guió.

Al final fa la sen­sació que el gran mag de la funció vol ser el mateix Cortés, però és tan poc hàbil per dis­si­mu­lar els seus tru­cat­ges que se'ns reve­len com una sim­ple obvi­e­tat des del pri­mer moment.