Niebla reafirma el seu desig voraç i torrencial de pintar

“Jo el que volia era pintar, pintar cada dia, ser un pintor de manera exageradament entusiasta i forta. La meva família ho va saber entendre i em va donar suport.” Josep Niebla recordava així el moment en què va anunciar als pares la seva vocació irrenunciable, amb el suport incondicional, va agrair també, del seu germà gran, Antonio, que ahir va acompanyar-lo en la inauguració de l'Exposició de maduresa que, fins al 5 de gener, tindrà oberta a la Fundació Valvi de Girona. Amb el mar com a “eix conceptual”, tal com el va definir la directora de la sala, Maguí Noguer, la mostra revisa el pas d'una obra descriptiva i tempestuosa a l'aprofundiment d'una mirada més intimista i personal. Niebla, que va corroborar la seva ànsia voraç de pintar assegurant que havia repartit pel món “quilòmetres i quilòmetres de metres quadrats de pintura”, va felicitar-se que la seva determinació li hagués permès no haver de dedicar-se mai a cap altra cosa, “a les bones i a les males”, va afegir. No va sorprendre, doncs, que assegurés que un dels moments més feliços de la seva carrera va ser quan l'Ajuntament de Barcelona li va encarregar el mural dels Jocs Olímpics, per al qual van posar a la seva disposició un braç mecànic que li permetia fer “un gest pictòric no de cinc metres, sinó de cinquanta”, va recordar en èxtasi.

Antonio Niebla va confirmar la passió del seu germà pels grans formats, i va recordar que el mural de Platja d'Aro “va arribar a ser al seu moment el quadre més gran del món”. Tot i això, va confessar que allò que més admira de Niebla és la valentia mateixa de pintar, que entén com un acte de revelació interior: “S'ha de ser molt valent per despullar-te davant de tothom.” A pesar de tot, va advertir que Niebla no ha abandonat mai “el compromís social i polític” ni l'interès pel dibuix, a la manera que ja l'entenia Chillida, com “una línia que separa el món i alhora l'uneix”. Respecte a la seva relació, Antonio Niebla va confessar que s'havia fet marxant d'art perquè als 8 anys va comprendre que era impossible superar el germà: “Un dia a escola em van posar un deu pel dibuix d'un tigre del qual em sentia particularment orgullós, però quan vaig veure el seu, que era quaranta vegades millor, vaig saber que no tenia res a fer.”