Figuració i abstracció, política

Figuració, abstracció i tornada a la figuració; aquesta dinàmica expressiva i representativa fa segles que dura. El perill que implica aquest ritornello és que respon molt bé a tal com ens fan imaginar que hem de pensar el que volguéssim construir. És que se'ns ha instal·lat amb permanència a l'art de la falsedat: se'ns fa creure que és veritat el que ens diuen que és real, què se'ns representa sota una forma fidedigna, similar a la que diuen que veiem (quan el que veiem o entenem és el que ens diuen que hem de veure o entendre [que això és així ho verifiquem cada dia en aquesta convivència de cultures –i de polítiques– en què ens trobem immersos: els uns destrueixen –perquè és pecat, és nefast, no és just– el que els altres construeixen i viceversa]).

Se'ns fa creure –per formació i educació, ep– que els mots i les formes són expressió i representació de la realitat natural, quan cada mot i cada forma té la significació que el que els proclama li fa tenir. Però cansats tots de tanta mentida reconeguda o camuflada, els més sincers decidiren passar a l'abstracció, representar les sensacions, sentiments, pensaments i accions per mitjà de formes no al·lusives a les convencionals establertes, elaborar, construir el que en diem codis científics i, a les arts representatives, abstraccions i informalismes.

Resulta, però, que estem afectats d'un vici de base perquè, mal educats, mal formats i forjats, en tot hi volem reconèixer el que ja sabem; aleshores apliquem a les abstraccions les mateixes significacions del que en diem figuracions. No voldria ser iconoclasta, però es que estem atrapats a la política (el llenguatge comú dels interessos falsos).