Art europeu no eurocèntric

S'ha de reconèixer que tenim en general una visió eurocèntrica i egocèntrica de l'art en general i de l'art medieval occidental en particular. Nosaltres, els historiadors de l'art occidental, hem decidit que Miquel Àngel era el més gran artista de tots els temps i que Picasso havia transformat els cànons estètics. Nosaltres mateixos, els nostres editors d'art i el públic que ens llegeix, decidim unilateralment quan publiquem una història general, universal, de l'art en deu volums, per exemple, de dedicar-ne nou a l'art occidental i d'encabir en un volum únic tota la resta, l'art de quatre continents, oblidant la superioritat objectiva de l'art de molts d'aquests llocs sobre el nostre.

Aquesta manera de fer tan assumida també l'apliquem a l'interior de les nostres fronteres europees donant una prioritat absoluta, una veritable exclusivitat, a l'art de l'Europa occidental i dels seus països centrals: Itàlia, França, la península Ibèrica, els Països Baixos, Alemanya i, a vegades, les illes Britàniques. Això fa que els altres ens mirin amb recels justificats. No es tracta de donar-nos bona consciència incloent una o dues fotografies de l'art d'Escandinàvia o de l'Europa sud-oriental. Es tracta d'integrar aquestes regions en les nostres visions generals i d'acceptar que ells ens mirin a nosaltres amb ulls crítics.

Aquestes reflexions es deuen al fet que acaba de sortir publicat a Zagreb un llibre molt esperat del professor Vladimir Goss, de la Universitat de Rijeka, a Croàcia: Four centuries of European Art (800-1200). A view from Southeast. És una reflexió que ens ha d'ajudar molt a superar els nostres complexos de superioritat, una crida a fer un esforç d'humilitat tant d'una banda com de l'altra. El llibre vol respondre en part a les preocupacions i fins i tot a les reivindicacions molt justificades dels historiadors de l'art d'Hongria, Croàcia, Polònia, Eslovàquia i de molts altres països d'Europa central i oriental que se senten menystinguts per les síntesis occidentals en les quals no surten mai les obres d'art majors d'aquests altres països, que són essencials per entendre la civilització europea.

Què vol dir estudiar l'art europeu amb una visió sud-oriental? Doncs l'autor ens proposa –sempre en clau autobiogràfica– diversos camins aplicables a qualsevol regió perifèrica del continent. En primer lloc, estudiar des de la frontera el món carolingi, és a dir, estudiar el centre del poder des de la perifèria, prenent en consideració les resistències artístiques al centralisme que vol imposar, segons la tradició romana, una moda i uns gustos artístics fins i tot més enllà dels propis territoris. Intentar després estudiar les arts figuratives, escultura principalment, però també pintura, amb una orientació que ens ajudi a entendre la cultura i les relacions culturals per a un període de la història de l'art per al qual tenim poques fonts documentals. En tercer lloc, observar les pròpies realitats segons el mateix mètode, centre - perifèria, zones de frontera, resultats de conquestes, guerres, invasions i destruccions. En darrer lloc l'autor ens convida a teoritzar amb valentia i temeritat a partir de les observacions documentals i artístiques.

Molts dels països esmentats han viscut una sortida descontrolada del període comunista que s'ha reflectit en noves orientacions d'estudi del passat. Mentre abans pertanyien a un bloc oriental que buscava les seves arrels en un context bizantí i reforçava els lligams entre si, després molts d'aquests països s'han volgut reconstituir històricament. A Croàcia, per exemple, la nova història de l'art o la nova arqueologia intenten demostrar que la història de Croàcia no deu res a Sèrbia ni a l'Orient bizantí, mentre que en canvi s'observa una voluntat deliberada de constituir-se un nou passat carolingi, romànic i occidental. Això es fa orientant els estudis, forçant les comparacions, restaurant els monuments i desplaçant teòricament les antigues fronteres que abans separaven Europa de l'antiga Iugoslàvia i que ara es volen situar, pel que fa a l'art, més a l'est, entre Croàcia i Sèrbia.

Val la pena repetir que no hi ha història de l'art sense ideologia i que la història recent determina la nostra visió del passat.