Els dracs ballen, però no al ritme de Tik Tok

Mai va ser fàcil viure, com tam­poc con­viure i sobre­viure, als Set Reg­nes de Ponent, i encara menys quan els dracs domi­na­ven el cel. L’uni­vers de George R.R. Mar­tin és cruel, fins i tot per als qui el gover­nen o aspi­ren a fer-ho. Bé que ho sabem per Joc de trons, però també ara que ens endin­sem a l’era en què l’hivern tot just s’albira en un horitzó llunyà, el marc històric de la sèrie La casa del Dragón (House of the Dra­gon), que aquesta set­mana ha emès l’últim epi­sodi de la segona tem­po­rada.

No sabem si és perquè en lloc de 10 han estat 8 capítols, que a la majo­ria se’ns ha fet curt. Bàsica­ment perquè tot apun­tava que aca­ba­ria amb una gran guerra entre bàndols i fac­ci­ons enfron­tats, Verds con­tra Negres, amb totes les grans cases dels Set Reg­nes deci­dint per quin monarca llui­tar. D’una banda, Aegon II, fill de Viserys I, assen­tat a Desem­bar­ca­ment del Rei gràcies als movi­ments tàctics de la seva mare, Ali­cent. De l’altra, Rha­enyra, l’hereva desig­nada en vida per Viserys I, filla del pri­mer matri­moni, que ha estat coro­nada pels seus par­ti­da­ris mal­grat viure exi­li­ada a Roca­dragó, l’illa ances­tral de la casa Tar­garyen. S’espe­ra­ven grans esce­nes pro­ta­go­nit­za­des per dracs ence­nent-ho tot, i déu-n’hi-do si n’hem tin­gut, amb el com­bat en què Rha­enys Tar­garyen cau no sense pro­duir un sisme entre els ger­mans Aegon II i Aemond Tar­garyen a la seqüència més apoteòsica d’aquesta ton­gada.

Tan­ma­teix, aquesta tem­po­rada, que sem­bla més de tran­sició, ha ser­vit per des­ple­gar i con­so­li­dar els per­so­nat­ges prin­ci­pals al gran tau­ler d’escacs i refer­mar-la com a bona sèrie que ja apun­tava que seria i, el que és més impor­tant, amb una iden­ti­tat pròpia dins l’uni­vers de Joc de trons. Pot­ser sí que peca de con­tin­guda, però les guer­res no suc­ce­ei­xen en un tres i no res i la intenció clara dels cre­a­dors de la sèrie, Ryan Con­dall i el mateix George R.R. Mar­tin, és pren­dre’s el temps neces­sari per ges­tar les bases d’un con­flicte bèl·lic reco­llit a Dansa de Dracs, que ja arri­barà, tran­quils.

Ja tenim els dracs reu­nits, que deci­di­ran per quin dels bàndols es man­tindrà el Tron de Ferro. Rha­enyra ja en té més, però el d’Aemond és més gros i temi­ble (Vag­har). També a Dae­mon, l’oncle i marit de la reina, age­no­llat després d’un llarg procés d’intros­pecció shakes­pe­ri­ana amb la inter­venció dels espe­rits de Har­ren­hal (pot­ser un pèl massa llarg i des­con­cer­tant, cer­ta­ment). Tots ells i tants d’altres con­fluint en una escena final èpica, que anun­cia el con­fron­ta­ment, sense cap neces­si­tat ni de sang ni de fla­mes per dei­xar-nos gar­ra­ti­bats. Un cliff­han­ger que només fa que enge­guem el compte enrere per saber quan arri­barà la pro­pera tem­po­rada, la penúltima ara que ja s’ha anun­ciat que La casa del Dragón es clourà en qua­tre.

A mesura que pas­sen els dies, no puc pen­sar en un millor final, per con­tra del que opi­nin molts a les xar­xes soci­als. El mal endèmic que ja té la cate­go­ria de pandèmia cau­sat pel boom de Tik Tok –amb vídeos curts i ins­tan­ta­nis enca­de­nats fins a per­dre la noció del temps, que ja es copien a Ins­ta­gram i X– fa que pocs supor­tin el ritme pau­sat i dramàtic, la tensió estesa i l’espera (que en diuen eter­ni­tat). Sap greu, família, els dracs ballen, però no al vos­tre ritme.