Ismènia, 60 anys i sense casar!

En el text original d'Eugène Labiche Ismènia es dol per casar-se amb qui sigui. Vol canviar de corretja: passar de la del pare a la del nou pretendent. Però el pare, que no es va casar fins al 44, no entén les presses de la seva filleta, i l'enamora veure-la voleiar pels passadissos de casa i sentir-la repicar les múltiples partitures de piano. Cap pretendent no és prou per a la seva perla. Ni amb un marquès s'acontentaria. És un rellotge suís en què cada cop de porta permet descobrir un pensament amagat, una trampa per aconseguir allò que cada personatge persegueix. Una de les principals impulsores del casament (fins i tot s'ha atrevit a presentar un pretendent) és la tieta de la protagonista, que ja té 59 anys però encara es creu capaç de persuadir un home amb el seu escot (i, sobretot, la seva fortuna). Herman Bonnín ha volgut recuperar aquesta peça per dignificar el gènere del vodevil, que està menystingut per simple i gastat. Ho ha fet amb un text que va adaptar el desaparegut Jaume Melendres (1941-2009) per a un taller de fi de curs de l'institut del Teatre, al 1976. Fent càlculs rodons, aquella Ismènia que va escriure Melendres, avui tindria 60 anys! ( i encara seria per merèixer).

La meva Ismènia es va estrenar dijous 23 de maig a La Seca, Anna Ycobalzeta és la jove que es deleix per alliberar-se com sigui de les estretors paternes. Jaume Pla és l'obtús pare desconfiat, que busca la manera per facturar tots els pretendents, vinguin d'on vinguin i, perquè no sigui descobert el seu estratagema, n'ofereix de ben galdosos perquè sigui la filla la que els desconsideri. Lina Lambert és una soltera feliç, que encara es veu amb capacitat de persuadir. I que, a les bones o a les males, aconsegueix tot allò que es proposa. I el pretendent? Mingo Ràfols interpreta el paper de jove amb carrera per fer, però ja molt advertit de les trampes del pare. Prudent, sap resoldre tots els paranys. No acaba de convèncer la noia, ni amb els seus versos romàntics de paper d'estrassa. Perquè acabi de lligar la comèdia encara s'hi suma Teresa Urroz, una serventa que es deixa pessigar, tot jugant a procurar ser virtuosa fins al casament, i que és capaç de renunciar-hi a canvi d'una suma respectable de diners.

Bonnín vol desempallegar-se dels principals tòpics tronats. I, com a bona dosi de principis, l'escenografia de Manolo Trullás elimina les portes. Sí que es produeixen les entrades, les topades i els mutis precipitats, però es realitza des dels laterals o a través d'una tela única amb tres obertures, que recorden portes de cases senyorials. Eugène Labiche va estrenar aquesta peça el 1852. El vodevil es remunta al segle XV, i partia de divertides històries cantades. L'enrenou més sorollós és aquell que ridiculitza les formes més convencionals. I mostrar els humors més baixos dels aristòcrates és una diana agraïda. En l'obertura, Urroz es presenta desimbolta i, amb sornegueria, beneeix el vodevil. Les cantarelles de la producció actual aconseguiran major consistència i aconseguiran major riure del respectable a mesura que guanyi en força el fil de veu. A l'estrena, el ritme encara era baix així com la desinhibició dels actors. Les funcions i la bona resposta del públic donaran consistència.

La Seca va fer tot un encert repescant el grand guignol amb La monja enterrada en vida, encarregant-ho als joves Albet/Borràs. Van estripar sense contemplacions. Per últim, cal advertir que El llibertí d'Eric-Emmanuel Schmitt ja respirava un aire inequívocament vodevilesc. Ningú no ho va trobar caspós, tot i la persuasió masclista.