La confiança

Algu­nes grans empre­ses tre­uen la seu social de Cata­lu­nya; d’altres ni s’ho plan­te­gen i n’hi ha mol­tes que, tot i la situ­ació en els dar­rers mesos, hi fan plans de futur i hi inver­tei­xen. Les mul­ti­na­ci­o­nals no hi posen diners si no se’n refien, però saben on és el poten­cial i se la juguen. Dels porucs mai no s’ha escrit res de bo i ja s’ho tro­ba­ran...

Una empresa genera con­fiança al seu entorn per diver­sos fac­tors. En la seva dimensió externa ha de com­plir els seus com­pro­mi­sos i pro­me­ses als seus acci­o­nis­tes, proveïdors, emple­ats, cli­ents o usu­a­ris, i a les ins­ti­tu­ci­ons del països on tre­ba­lla. La gent no vol que els donin gat per lle­bre. En una dimensió més interna, les empre­ses són de fiar quan demos­tren que tenen gent pre­pa­rada en els llocs clau, no només al cap­da­munt de l’orga­ni­grama, sinó en con­tacte directe amb els cli­ents i proveïdors. El talent els dona segu­re­tat per obte­nir resul­tats en el pre­sent i és la millor garan­tia de futur.

Els estats, com les empre­ses, són més o menys dig­nes de con­fiança per les matei­xes cau­ses. Quan un estat, a través dels seus gover­nants, es fa enrere de la majo­ria de les pro­me­ses elec­to­rals, perd tota la cre­di­bi­li­tat; quan llença per la borda –o des­a­pa­rei­xen– els diners que algú els ha pres­tat, els cre­di­tors comen­cen a dub­tar de la seva paraula; si sota l’apa­rença seri­osa d’una potència mun­dial se sent la pan­de­reta o remor de sabres, la imatge mal­mesa no la recom­pon cap cam­pa­nya de màrque­ting, per cara que sigui, perquè ja els coneix tot­hom.

I, pel que fa al talent, només cal que aga­fin els dar­rers qua­tre o cinc governs d’aquí i d’allà; com­pa­rin, per cada con­se­lle­ria i minis­teri, els currículums com­plets dels seus ocu­pants i, amb sin­ce­ri­tat, diguin en mans de qui esta­rien més tran­quils i qui els faria sen­tir més orgu­llo­sos de la imatge del seu país.