Desgravar la mort

Mentre la conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat intenta arribar a un acord amb els socis del govern tripartit sobre la reforma de l'impost de successions, i CiU i el PP, partidaris de l'exempció del tribut, fan bandera de la seva proposta radical, creix en paral·lel la contestació social contra el greuge comparatiu que per aquest concepte pateix Catalunya en relació a d'altres comunitats autònomes. Ja és conegut que autonomies com Madrid, Aragó i País Valencià bonifiquen l'impost, mentre que Catalunya i Extremadura són les que el graven més dins l'Estat espanyol.

Tot i que forma part de l'estructura fiscal de la majoria dels Estats del món com un dels grans tributs directes, l'impost de successions, per la causa que el genera -la mort- i també per les seves conseqüències, ha estat històricament un dels que ha motivat més fórmules per intentar defugir-lo. Alhora, tots els experts consultats coincideixen a assenyalar que la gran víctima de l'estat de la qüestió a Catalunya és la classe mitja, ja que els sectors de població més modestos sovint no arriben als volums patrimonials susceptibles de cotitzar, i la majoria de patrimonis importants tenen ja mecanismes per eludir els aspectes més oneroros del tribut.

"L'impost de la mort" és el lema utilitzat per la plataforma Prou impost de successions a Catalunya en la campanya per l'abolició d'aquesta figura impositiva. La impopularitat del tribut no és una cosa d'ara. D'una banda, perquè la immensa major part dels béns a llegar té un volum modest, circumscrit a l'habitatge habitual i alguns dipòsits bancaris d'ús domèstic, que no representen increments patrimonials significatius per als hereus, però que amb la situació actual poden generar càrregues oneroses.

A això cal afegir-hi, encara ara, que moltes famílies no tenen una pràctica testamentària per recollir de forma planificada la distribució de béns entre successors per limitar-ne els efectes fiscals. Fins i tot amb voluntat testamentària manifesta, si entre els hereus hi ha harmonia o acord, no és estrany que s'intenti eludir l'impost de successions per omissió, amb una simple no acceptació del testament. La llei estableix un termini de sis mesos per complir aquest tràmit. Si no es fa, al cap de quatre ansy prescriu l'abast tributari i a partir de llavors és possible accedir de forma tàcita a la titularitat dels bés. Aquesta pràctica permet gaudir en ús propi del bé transmès, per exemple la casa conjugal, però compte de no incloure'l en activitats mercantils.

No és estrany, doncs, que hi hagi encara molts béns immobles en el registre de la propietat i en el cadastre que poden estar inscrits a nom d'avantpassats de tercera i quarta línia -avis i besavis- dels usufructuaris reals. Han eludit així els tributs per les successives transmissions.

"A ningú li agrada morir-se, però és bo realitzar una planificació sobre el patrimoni" personal o familiar per prevenir el futur, aconsella Josep Maria Noguera, representant de l'Associació de Tècnics Tributaris de Catalunya i Balears. El consell és especialment útil mentre no canviï l'estat de la qüestió a Catalunya, tot i que quan afloren poden rebre l'impacte d'altres figures impositives, com les plusvàlues.

Amb l'objectiu de preservar el màxim de patrimoni possible també han estat històricament freqüents pràctiques com la deslocalització. La comunitat foral de Navarra ha estat una de les referències en aquest aspecte i s'ha convertit en receptora de patrimonis, en forma de capitals, actius financers o d'inversions immobiliàries. Per fer-ho, calia canviar de residència per inscriure's en aquell territori.

Avui dia, amb l'increment de la capacitat inspectora de la hisenda pública, aquesta pràctica s'ha convertit en una activitat de risc. "La residència s'ha d'acreditar", afirma Xavier Albert Canal, expert el dret fiscal. I per justificar una residència que no es té sovint s'ha recorregut a "demanar als seus veïns que els encenguin el llum i l'aigua per donar signes de residència" a través de serveis i moviments fàcilment detectables per l'administració.

Donació en vida i societats

La previsió de les repercussions fiscals de béns patrimonials ha fet que moltes persones optin per la donació en vida, amb o sense clàusules com l'usdefruit. Certament, és una opció que requereix també l'existència d'un clima d'harmonia entre el subjecte i els beneficiaris. Aquesta fórmula, adaptada com a transferència a una societat, pot contribuir a eludir també la fiscalitat en concepte de successions, si arriba el cas.

En els últims anys s'han fet transferències a societats patrimonials o mercantils o fins i tot comunitats de béns, buscant sempre la bonificació. "Els grans patrimonis productius no paguen i tenen una bonificació del 95%", remarca el notari Juan José López Burniol, que recorda un exemple aplicat a això: "Si ten 100 pisos, no pagues, si en tens 3, pagues", afirma. López Burniol afegeix que "no sé si els polítics s'adonen de l'error de mantenir aquesta situació" que es genera a Catalunya i insisteix que "el debat és bàsicament conceptual. El principi de partida i la forma com s'aplica" l'impost.

Casualitat o no, el parer dels experts consultats per aquest informe coincideix a assenyalar la improcedència de suprimir l'impost de successions, al que tant Juan José López Burniol, Xavier Albert Canal com Josep Maria Noguera, atorguen la virtualitat de ser un element redistributiu de béns. Tots ells coincideixen a denunciar el "desori", en paraules d'un d'ells, causat pel fet que les mateixes autonomies que a la pràctica suprimeixen l'impost de successions, després reclamen transferències addicionals a l'Estat per compensar aquesta pèrdua d'ingressos. Tots ells aposten per un acord a nivell estatal per equiparar el marc normatiu.