Anys de frontera entre dos mons
Al segle XVIII convivien, no sense conflicte, els gremis tradicionals amb uns mercaders emergents
Els gremis existien des de l'edat mitjana, quan van tenir la seva època més esplendorosa. Però a final del segle XVII i principi del XVIII encara tenien un pes important, no només en l'economia sinó també en la política de les ciutats. Eren agrupacions de persones que feien el mateix ofici i que, sovint, vivien al mateix carrer. En algunes ciutats encara s'hi poden trobar noms de carrers que hi fan referència. Per exemple, al districte de Ciutat Vella de Barcelona hi ha el carrer de l'Argenteria, el d'Escudellers, el dels Flassaders, dels Boters o del Corretger. Els gremis, que estaven sota l'advocació d'un sant patró, fixaven les seves pròpies lleis, que solien ser molt estrictes, sobretot per entrar-hi, per passar d'un rang a un de superior. De fet, solien ser molt endogàmics.
A més de ser dinamitzadors de la vida econòmica, els gremis tenien un important pes social i econòmic. A Barcelona, estaven representats al Consell de Cent, l'òrgan polític de la ciutat. Això, però, es va acabar després de la guerra de Successió, quan va entrar en vigor el decret de Nova Planta. Tot i haver perdut aquesta representativitat política i també pes econòmic, alguns gremis s'han mantingut al llarg dels segles com a agrupacions representatives d'una activitat.
Capitalisme inicial.
L'historiador Albert Garcia Espuche assegura que els mercaders, molts dels quals sorgien dels mateixos gremis quan sobresortien en el seu ofici, eren els agents econòmics més dinàmics de l'època. Barcelona era, segons Garcia Espuche, una ciutat cada cop menys industrial i més comercial. En aquest sentit, la capital, que ja era el centre director de l'economia catalana, s'havia anat especialitzant en els últims passos dels processos productius i en la comercialització dels productes. Els primers passos dels processos productius, al seu torn, s'havien desplaçat cap a ciutats com ara Mataró, Granollers, Vic, Igualada, Manresa, Vilanova i Sitges.
Aquesta dinàmica, accelerada des de Barcelona, va acabar tenint un efecte molt positiu, segons Garcia Espuche, sobre tot el país. De fet, l'historiador afirma que les fortes relacions que s'havien teixit entre la capital i el territori van fer que la recuperació econòmica de després de la guerra i el setge fos més ràpida del que hauria pogut ser.
A més, fonamentalment a la capital, hi havia uns negocis emergents i capdavanters, les adrogueries, establiments on es venien des de drogues necessàries per a alguns oficis -per exemple, tints– fins a productes d'ultramar -tabac, safrà o espècies-. Per tant, segons Garcia Espuche, a final del segle XVII i a principi del XVIII convivien dos mons paral·lels: el món dels gremis, més tradicionals i proteccionistes, i el món dels mercaders, més moderns i capitalistes. Aquesta convivència no va estar exempta d'alguns conflictes, que es van originar entre els gremis i els mercaders i adroguers, que s'escapaven del control de les normatives que regien els primers.
