Unilateralitat

De tan obvi, fa vergonya de dir-ho, però totes les declaracions d’independència són unilaterals. La independència, la declares, no te la declaren i, encara menys, no ho fa pas l’Estat del qual et vols separar. Al final de tot procés d’emancipació nacional, les coses funcionen així, fins i tot en el cas que la secessió acabi sent acordada amb l’Estat que s’abandona. És com l’autodeterminació. Ets tu i només tu qui es determina, no uns altres que determinen per tu, ja que llavors no seria autodeterminació. És clar que hi ha exemples de deixar de pertànyer a un estat un xic singulars, com ara el cas de Guinea Equatorial, que Espanya es va treure de sobre, un cop ja n’havia extret tot el que va poder, facilitant-hi fins avui el manteniment d’una dictadura fèrria. O bé el del Sàhara Occidental, poble abandonat a la seva sort. Espanya en va fugir d’un dia per l’altre, deixant el territori en mans d’una altra dictadura de facto com la marroquina.

La complexitat enorme del procés emancipador a Catalunya ha motivat tota mena de consideracions a l’entorn del concepte d’unilateralitat, concepte que alguns sectors defensaven i defensen talment un instrument taumatúrgic i sempre victoriós. I la constatació que les coses no han anat com es volia ha dut a carregar els neulers del fracàs de l’estratègia, precisament, a la unilateralitat exercida. Expressat així, tal com raja, no crec que sigui una posició adequada. El problema no rau en la unilateralitat, sinó en el fet que aquesta, per ser realment un èxit, necessita certs requisits, el més important dels quals és, sense cap dubte, una majoria social inequívoca que en legitimi davant del món, de manera rotunda, l’ús d’aquest procediment. La unilateralitat que sempre apareix com a culminació dels processos emancipadors també es fa present abans, quan l’Estat del qual hom vol separar-se no admet cap procediment democràtic per fer-ho possible, com ara un referèndum o unes eleccions plebiscitàries. El cas del Regne Unit, amb Escòcia, és l’exemple d’un estat que, sense ser favorable a perdre aquest país cèltic, reconeix el dret que siguin els escocesos els que ho decideixin. Aquesta posició, pròpia de països amb cultura, tradició i vocació democràtiques, contrasta amb la d’Espanya, que, majoritàriament, no té cultura democràtica ni tradició i, pel que demostren els fets i les lleis, sí que té una vocació democràtica de molt baixa intensitat.

Res no fa pensar que, per art d’encanteri, Espanya es converteixi, de cop i volta, a la democràcia i respecti el dret de Catalunya a l’autodeterminació. No ens resta, doncs, cap altre camí que la via unilateral. Però, com hom ha pogut veure, la unilateralitat per sota del 50% està condemnada al fracàs. Amb els percentatges actuals no disposem d’una majoria ni numèrica ni social real per tirar pel dret cap als nostres objectius nacionals. Ja en som molts, és cert. I, en només sis anys, el salt cap endavant protagonitzat per l’independentisme ha estat colossal. Amb els que ara som, podem fer moltes coses, però no podem fer totes les que voldríem. Per fer-ne més, n’hem de ser més. I això no s’aconsegueix amb un discurs simplista d’ampliar la base social, de manera miraculosa, anant a convertir infidels a la causa, en terra i sigles de missió, tot esperant la revelació definitiva. Malauradament, tot és més complex, i la via promoguda per Jordi Cuixart –les lluites compartides– és molt més intel·ligent i, a mitjà termini, força més eficaç. No es tracta, per tant, d’esperar que vinguin, sinó d’anar-hi, a posar de manifest tot allò que compartim: també interessos materials, culturals i democràtics. Ara mateix és imprescindible, urgent, bastir una estratègia unitària contra la repressió i en defensa de les llibertats fonamentals i els drets bàsics. I aplicar, des dels municipis i el govern de la Generalitat, polítiques socials i de gènere valentes, que beneficiïn la majoria de la població, en particular aquells sectors que passen per més dificultats.

La combinació de democràcia i benestar, en la qual haurien de coincidir sectors no explícitament independentistes, pot anar decantant la balança cap a la banda de l’emancipació nacional, en vista de la impossibilitat que aquestes vinguin d’Espanya. I si ells hi posen estat (diners, repressió i por), nosaltres hem de posar-hi poble (intel·ligència, solidaritat i bon govern). Quan se’ns tanca la porta de les urnes, només ens resta oberta la unilateralitat. Però perquè sigui un èxit, acceptada i inequívocament majoritària, ha de superar amb escreix més de la meitat de la població, i com més millor. Tardarem més, potser, però no tornarem al fracàs, la decepció i la desmoralització de la minoria, per molt que s’acosti al 50%.