Unilateralitat

De tan obvi, fa ver­go­nya de dir-ho, però totes les decla­ra­ci­ons d’inde­pendència són uni­la­te­rals. La inde­pendència, la decla­res, no te la decla­ren i, encara menys, no ho fa pas l’Estat del qual et vols sepa­rar. Al final de tot procés d’eman­ci­pació naci­o­nal, les coses fun­ci­o­nen així, fins i tot en el cas que la secessió acabi sent acor­dada amb l’Estat que s’aban­dona. És com l’auto­de­ter­mi­nació. Ets tu i només tu qui es deter­mina, no uns altres que deter­mi­nen per tu, ja que lla­vors no seria auto­de­ter­mi­nació. És clar que hi ha exem­ples de dei­xar de pertànyer a un estat un xic sin­gu­lars, com ara el cas de Gui­nea Equa­to­rial, que Espa­nya es va treure de sobre, un cop ja n’havia extret tot el que va poder, faci­li­tant-hi fins avui el man­te­ni­ment d’una dic­ta­dura fèrria. O bé el del Sàhara Occi­den­tal, poble aban­do­nat a la seva sort. Espa­nya en va fugir d’un dia per l’altre, dei­xant el ter­ri­tori en mans d’una altra dic­ta­dura de facto com la mar­ro­quina.

La com­ple­xi­tat enorme del procés eman­ci­pa­dor a Cata­lu­nya ha moti­vat tota mena de con­si­de­ra­ci­ons a l’entorn del con­cepte d’uni­la­te­ra­li­tat, con­cepte que alguns sec­tors defen­sa­ven i defen­sen tal­ment un ins­tru­ment tau­matúrgic i sem­pre vic­toriós. I la cons­ta­tació que les coses no han anat com es volia ha dut a car­re­gar els neu­lers del fracàs de l’estratègia, pre­ci­sa­ment, a la uni­la­te­ra­li­tat exer­cida. Expres­sat així, tal com raja, no crec que sigui una posició ade­quada. El pro­blema no rau en la uni­la­te­ra­li­tat, sinó en el fet que aquesta, per ser real­ment un èxit, neces­sita certs requi­sits, el més impor­tant dels quals és, sense cap dubte, una majo­ria social inequívoca que en legi­timi davant del món, de manera rotunda, l’ús d’aquest pro­ce­di­ment. La uni­la­te­ra­li­tat que sem­pre apa­reix com a cul­mi­nació dels pro­ces­sos eman­ci­pa­dors també es fa pre­sent abans, quan l’Estat del qual hom vol sepa­rar-se no admet cap pro­ce­di­ment democràtic per fer-ho pos­si­ble, com ara un referèndum o unes elec­ci­ons ple­bis­citàries. El cas del Regne Unit, amb Escòcia, és l’exem­ple d’un estat que, sense ser favo­ra­ble a per­dre aquest país cèltic, reco­neix el dret que siguin els esco­ce­sos els que ho deci­dei­xin. Aquesta posició, pròpia de països amb cul­tura, tra­dició i vocació democràtiques, con­trasta amb la d’Espa­nya, que, majo­ritària­ment, no té cul­tura democràtica ni tra­dició i, pel que demos­tren els fets i les lleis, sí que té una vocació democràtica de molt baixa inten­si­tat.

Res no fa pen­sar que, per art d’encan­teri, Espa­nya es con­ver­teixi, de cop i volta, a la democràcia i res­pecti el dret de Cata­lu­nya a l’auto­de­ter­mi­nació. No ens resta, doncs, cap altre camí que la via uni­la­te­ral. Però, com hom ha pogut veure, la uni­la­te­ra­li­tat per sota del 50% està con­dem­nada al fracàs. Amb els per­cen­tat­ges actu­als no dis­po­sem d’una majo­ria ni numèrica ni social real per tirar pel dret cap als nos­tres objec­tius naci­o­nals. Ja en som molts, és cert. I, en només sis anys, el salt cap enda­vant pro­ta­go­nit­zat per l’inde­pen­den­tisme ha estat colos­sal. Amb els que ara som, podem fer mol­tes coses, però no podem fer totes les que voldríem. Per fer-ne més, n’hem de ser més. I això no s’acon­se­gueix amb un dis­curs sim­plista d’ampliar la base social, de manera mira­cu­losa, anant a con­ver­tir infi­dels a la causa, en terra i sigles de missió, tot espe­rant la reve­lació defi­ni­tiva. Malau­ra­da­ment, tot és més com­plex, i la via pro­mo­guda per Jordi Cui­xart –les llui­tes com­par­ti­des– és molt més intel·ligent i, a mitjà ter­mini, força més eficaç. No es tracta, per tant, d’espe­rar que vin­guin, sinó d’anar-hi, a posar de mani­fest tot allò que com­par­tim: també interes­sos mate­ri­als, cul­tu­rals i democràtics. Ara mateix és impres­cin­di­ble, urgent, bas­tir una estratègia unitària con­tra la repressió i en defensa de les lli­ber­tats fona­men­tals i els drets bàsics. I apli­car, des dels muni­ci­pis i el govern de la Gene­ra­li­tat, polítiques soci­als i de gènere valen­tes, que bene­ficiïn la majo­ria de la població, en par­ti­cu­lar aquells sec­tors que pas­sen per més difi­cul­tats.

La com­bi­nació de democràcia i benes­tar, en la qual hau­rien de coin­ci­dir sec­tors no explícita­ment inde­pen­den­tis­tes, pot anar decan­tant la balança cap a la banda de l’eman­ci­pació naci­o­nal, en vista de la impos­si­bi­li­tat que aques­tes vin­guin d’Espa­nya. I si ells hi posen estat (diners, repressió i por), nosal­tres hem de posar-hi poble (intel·ligència, soli­da­ri­tat i bon govern). Quan se’ns tanca la porta de les urnes, només ens resta oberta la uni­la­te­ra­li­tat. Però perquè sigui un èxit, accep­tada i inequívoca­ment majo­ritària, ha de superar amb escreix més de la mei­tat de la població, i com més millor. Tar­da­rem més, pot­ser, però no tor­na­rem al fracàs, la decepció i la des­mo­ra­lit­zació de la mino­ria, per molt que s’acosti al 50%.